Cordó sanitari a mig país

La possibilitat, o alguna cosa més, que els vots de Barcelona en Comú se sumin finalment als del PSC i als de Ciutadans, o de Manuel Valls, per fer Ada Colau novament alcaldessa de Barcelona, comporta no només la fi de l'equidistància del seu espai polític, sinó que pot marcar línies de treball tendències duradores.

Si aquesta fórmula es consolida i és assumida en els pròxims temps sense queixes ni desercions del gruix dels votants dels "comuns" (que no és el mateix que les bases), el primer missatge que es llençarà a l'independentisme serà rotund: no hi haurà possibilitat de conquistar l'alcaldia de Barcelona tret que s'assoleixi una majoria absoluta. Cal afegir que encara que les forces independentistes arribin a anar mai juntes en una llista unitària a la capital, podran ser igualment arraconades per una aliança de tots els altres partits. Ciutadans, el PP... Tant se val. El camí ja ha quedat traçat. I cal apuntar que si ERC i Junts per Catalunya haguessin anat de la mà a Barcelona el 26 de maig, res no hauria canviat: el "pacte Valls" hauria sigut igual de viable.

I tot plegat, és traslladable a la Generalitat? Potser cal preparar-se per la possibilitat que si mai l'independentisme baixa dels 68 escons, pugui ser desallotjat del govern per una suma de totes les altres sigles, per estrambòtica que sembli (i no caldrà que pactin ni que "iniciïn converses": n'hi haurà prou amb deixar-se votar). ¿Que ja ho era, d'antinatural, la suma de CiU, ERC i CUP a favor d'una república, i bé que ha operat durant uns quants anys? En certa mesura, sí, però la clau es troba en el grau de comprensió i aprovació de l'electorat, molt alt en l'equació independentista, i incert, ara mateix, en les files dels 'comuns'. Es veurà.

Ara per ara, pot entrar fàcilment en crisi la idea d'un acostament entre ERC i "comuns", tan acaronada des de fa temps des de diversos sectors (i de totes dues bandes). L'embrió de la complicitat ha estat liquidat per un sentit cruent de la rivalitat. Als 'comuns' potser no els interessa tant una ERC propera ideològicament i estratègicament com una força estigmatitzable per la convivència amb el món postconvergent. Una connivència que convé que pugui ser crònica i sense alternatives ni joc possible.

I queda posposat sine die fer el primer pas en el tan benintencionat propòsit de superar la Catalunya dels dos blocs. Els espais polítics on més s'ha parlat de la necessitat de crear ponts entre un i l'altre són els que ara semblen més decidits a reforçar-los. En cas de confirmar-se els vents que bufen des de fa uns dies, el clima polític a Catalunya potser serà en endavant una mica més tens encara, i la serenitat i el diàleg que alguns reclamaven, un pèl més llunyana. No és cap desig, sinó un lament: la percepció de les conseqüències que pot portar pretendre aplicar un cordó sanitari a les idees que representen mig país.