Tamara Carrasco i la desraó d'estat

El 10 d’abril proper farà un any que Tamara Carrasco va ser detinguda per la Guàrdia Civil acusada de terrorisme, rebel·lió i sedició i conduïda als Jutjats Centrals de l’Audiència Nacional, a Madrid, tot i que en el registre al seu domicili es va trobar i requisar material de propaganda política però en cap cas armes, explosius ni res que tingués a veure de manera directa o indirecta amb activitats violentes de cap mena.
 
Dos dies després de la seva detenció, el fiscal va rebaixar l’acusació i el jutge la va deixar anar (sense mòbil ni diners i a 600 km de casa seva) amb mesures cautelars, una d’elles, singular i molt poc habitual: "La prohibición de deambulación fuera o másallà del termino municipal de Viladecans, lugar de su domicilio", és a dir, la impossibilitat, amb comptadíssimes excepcions, de sortir del seu municipi (20 km2). Aquesta mesura ha suposat, per exemple, que la Tamara no pugui anar a visitar la seva mare, que no viu a Viladecans, o al seu advocat que té el despatx professional a Girona. 
 
Sis mesos després, el 6 de novembre de 2018, i a la vista d’un informe del Ministeri Fiscal en el qual s’admetia que només se li podia imputar com a màxim un delicte de desordres públics, pel qual no és competent l’Audiència Nacional, el Jutjat Central d’Instrucció núm. 6 va acordar la seva inhibició a favor dels jutjats de Tarragona, Girona, Barcelona o Lleida, però –incomprensiblement- sense aixecar les dures mesures cautelars imposades. El cas és que, com que les acusacions són genèriques i no fan referència a cap fet delictiu concret sinó que tenen a veure amb la difusió per xarxes socials d’un àudio relatiu a talls de carreteres, no quedava clar quin dels 49 partits judicials de Catalunya ho havia d’entomar, fent-ho finalment Barcelona, i concretament el seu Jutjat d’Instrucció núm. 24.
 
Un cop reubicat l’expedient, i quan semblava que  l’aixecament del confinament era imminent perquè per a un suposat delicte de desordres públics esdevé absolutament innecessària i desproporcionada una mesura cautelar com aquesta, es va produir una altra vicissitud jurídica: el Jutjat d’Instrucció núm. 24 de Barcelona decideix tornar-se a inhibir aquesta vegada a favor dels jutjats de Gavà, que són els corresponents a Viladecans, on presumptament es va realitzar i difondre l’àudio objecte d’investigació. Però per si el cas i el greuge evident encara no s’haguessin prolongat ja massa en el temps, el Jutjat de Gavà, i més concretament el d’Instrucció núm.1, en data 25 de gener del 2019, no accepta la competència i retorna l’expedient al 24 de Barcelona a l’espera que l’Audiència Provincial resolgui quin òrgan és finalment competent. I a l’espera d’això ens trobem que en aquest moment cap jutjat vol assumir el cas, ni resoldre res al respecte, i que la mesura cautelar es manté i, per tant, Tamara Carrasco  portarà aviat 12 mesos en una presó de 20 quilòmetres quadrats sense poder gaudir dels drets que li pertoquen com a ciutadana contra la qual no pesa cap sentència judicial i que només té pendent una causa que en cap cas justifica la imposició de restriccions tan excepcionals i poc habituals.

La incomprensible i injustificada situació de la Tamara Carrasco, en definitiva, no és un simplement un altre escandalós embolic judicial sinó la conseqüència directa de la utilització clarament esbiaixada de les institucions i l’ordenament judicial per intervenir en el debat polític. Només la voluntat d’utilitzar aquesta veïna de Viladecans com a advertència exemplaritzant contra l’exercici del dret a la protesta en un context polític molt concret explic l'acusació inicial sense fonament que és la causa de l’actual atzucac. Des del seu naixement, com a successor directe i inalterat del Tribunal de Orden Público franquista, l’Audiència Nacional té una llarga carrera de decisions mogudes, no pel sentit de la justícia i l’aplicació rigorosa de l’estat de dret, sinó per una suposada raó d’estat, esdevinguda directament desraó.