Ja hem superat la segona setmana del Judici al Procés, que ha permès veure moments de gran dignitat -com la negativa d’Antonio Baños i Eulàlia Reguant a respondre les preguntes del partit feixista Vox- i també ha mostrat grans revelacions -com la de Jordi Cuixart o l’advocat Xavier Melero-. Però fora de tot allò més anecdòtic, el cert és que aquest judici és esperpèntic: des de l’indigne paper de les acusacions -Fiscalia, Advocacia de l’Estat i Vox- fins a les testificals dels antics membres del govern espanyol del PP -Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido-.
El fet que les acusacions estiguin tan poc preparades és del tot humiliant. De fet, és el màxim dels menyspreus possibles: no necessiten preparar-s’ho perquè ja saben com acabarà el partit, independentment de què diguin els uns i els altres. Aquesta actitud de les acusacions, que ni tan sols pregunten a fons per la violència -imprescindible per condemnar algú per un delicte de rebel·lió-, demostra que el tribunal ja té presa la decisió.
I per augmentar el patetisme d’aquest vodevil hi ha les declaracions de Rajoy, Santamaría i Zoido. Un escàndol. Tots passant-se la pilota entre ells i llançant-la després cap a comandaments inferiors per marejar i que no quedi clar qui va prendre certes decisions. Perquè, ja ho saben ells, en realitat és irrellevant per la justícia espanyola qui va fer què i com ho va fer per impedir el trencament de la sacrosanta unitat d’Espanya.
I, tot i que no els importa ni segurament en són del tot conscients, tenen davant unes defenses i uns acusats que els ho posen molt difícil. Defensar la veritat sempre és més fàcil que construir un relat fictici que es desmunta amb desenes de vídeos i fotografies del 20-S i l’1-O. A Espanya val tot, ho hem comprovat, però la partida no acaba al Tribunal Suprem. Que tremoli l’enemic, perquè la repressió de l'Estat -amb presos polítics i exiliats- és la millor ambaixadora possible de la causa independentista.
