Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Violència
23/12/2018 Hemeroteca
Jordi Borràs Jordi Borràs

Darrerament se’n parla i molt, de violència. Es parla de gent organitzada que obre peatges o de manifestants que volen impedir una exhibició de l’extrema dreta. Es parla dels CDR, que s’han mogut sempre des dels principis de la resistència civil no violenta i se’ls vincula amb una violència prefabricada, de manual, agafant la Tamara Carrasco i l’Adri com a caps de turc d’un moviment sense lideratges. Aquella operació ja en sabem com va acabar: l’Adri a l’exili des de fa mesos i la Tamara reclosa als llimbs d’una presó sense barrots. El seu delicte? Tenir una careta de Jordi Cuixart i un xiulet a casa. Però el relat oficial també parla —i d’aquí plora la criatura— d’una violència contra l’Estat que el 20 de setembre de 2017 mai no va existir i que ha acabat duent dues persones innocents a la presó. Es parla també de violència l’1 d’octubre de l’any passat, però no pas d’aquells que, amb placa, pistola i quilos d’impunitat, van deixar un rastre de més de 1000 ferits arreu del país.

El relat el tenim servit en safata des de fa més d’un any. Sembla mentida com n’és de fàcil colar un gol rere l’altre a un moviment decapitat. No són pas pocs els independentistes que banyats per la por, el desconcert i una evident manca de lideratge, han comptat el marc mental de l’espanyolisme donant validesa a una violència inexistent, oblidant-se que aquí, la violència, ha sigut unidireccional: la que diferents cossos policials han exercit contra la població civil i la de l’extrema dreta contra tota cosa i persona que hagi estat sospitosa de reivindicar la llibertat dels presos, el referèndum o la independència. Heus ací la miopia i l’inici de la derrota del relat. O es que potser algú amb dos dits de front creu que quan la violència s’exerceix en nom de la llei —o de les clavegueres— no ho és pas, de violència?

Quan vaig fer el meu primer llibre ara fa cinc anys (Warcelona. Una història de violència) el vaig fer precisament amb la intenció de posar sobre la taula un debat recurrent en aquells anys. La crisi econòmica galopant es palpava als carrers amb manifestacions diàries, vagues, desokupacions, el 15M... les imatges dels contenidors cremant com la que il·lustra aquest article, omplien titulars cada setmana mentre se silenciava —o pitjor encara, es donava per normal— una política policial nefasta al capdavant de la conselleria d’Interior que recorde’m-ho, ara que tothom té gravada la cara de Roger Español, va deixar una bona colla de persones sense un ull de la cara. El debat sobre la violència legal, la violència il·legal i la legitimitat de totes dues, com tants d’altres debats eterns, va quedar en suspens i com una riera del Maresme, desborda novament un cop rere l’altre.

Si una cosa vaig aprendre d’aquell debat però, és a no creure’m ni una coma de qui té dues vares de mesurar la violència segons qui pega o segons qui rep. Malfieu-vos-en d’aquells que elevin al debat públic legítimes accions de protesta disfressant-les de violència però que són incapaços de veure la violència policial d’un Primer d’Octubre. Desconfieu de qui clama al cel quan des del CDR obren un peatge però que callen quan són els Mossos que exerceixen el seu dret a protesta col·lapsant Barcelona i ocupant el departament d’Interior durant hores. Malfieu-vos-en perquè són els mateixos que, en nom de la llibertat i la neutralitat, exerciran tota la violència possible contra aquells que, amb les mans aixecades i cridant «Som gent de pau!» es defensaran, precisament, de la violència més impune i repugnant que hi ha: la violència de l’Estat.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid