Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Fora, fora, fora
05/04/2018 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga

Recordo una manifestació contra la Constitució espanyola l’any 1988, no érem més de 50.  I recordo perfectament la cara d’espant que va fer un company de la facultat que passava casualment per allà i m’hi va veure. Cara de no entendre res. De no entendre com algú “normal” podia estar en contra de la santa Constitució aprovada feia només una dècada.

Han passat 30 anys i a Catalunya sortosament el consens constitucional s’ha esvaït. Són minoria els que consideren que aquell marc legal aprovat per una fracció reduïda de l’actual cens electoral i en unes circumstàncies històriques molt diferents a les actuals està legitimat per impedir un exercici democràtic tant de sentit comú com el del dret a l’autodeterminació.

L’independentisme, també aquell que prové del constitucionalisme (PDECATs, ex-PSCs i ex-PSUC/ICVs), ha superat el tabú i ja és capaç de qüestionar obertament l’anomenada Carta Magna. A nivell discursiu, però, l’argument dels límits constitucionals segueix sent el principal cavall de batalla d’aparença democràtica i fins i tot republicana que té l’Estat espanyol. Per això el seu rei, quan l’alcaldessa de Barcelona li comenta que el seu discurs del dia 3 d’octubre no havia estat prou conciliador (sic) , no li respon el què realment pensa (que defensar la unitat d’Espanya és la seva missió dinàstica) sinó que li diu que tenia la obligació de defensar la Constitució. Combatre els arguments constitucionalistes contra la independència segueix sent, per tant, indispensable, sobretot i molt especialment a nivell internacional on la propaganda de l’Estat s’ho juga tot a aquesta carta. Per fer-ho, per posar en dubte la suposada legitimitat democràtica del text del 78, no ens serveix argumentar que el gruix de l’actual cens no la va votar, perquè al món considerat democràtic hi ha constitucions molt més antigues i perquè l’ordenament jurídic  espanyol preveu mecanismes de modificació no tan diferents als d’altres casos. L’argument en el qual hem de posar tot l’èmfasi és el de la legitimitat fundacional. La Constitució espanyola no té l’origen en una revolució, com l’americana, o en la derrota del feixisme, com l’alemanya, sinó que fou aprovada amb el record encara viu de la guerra, amb el xantatge del retorn al feixisme i –molt important- amb tot l’aparell policial, judicial i militar de la dictadura intacte. La prova de tot això és a la portada original dels primers exemplars d’aquesta constitució on hi apareix -efectivament- l’escut franquista amb l’àliga, el jou i les fletxes. Un referèndum en aquelles circumstàncies (sense garanties...) no pot condicionar de forma inflexible  el futur d’una país o Estat, encara menys quan  aquest Estat no és homogeni pel què fa a l’adscripció nacional i inclou territoris amb dinàmiques nacionals pròpies. Que aquest argumentari per rebatre el discurs legitimista espanyol pot tenir recorregut ens ho demostra l’editorial del Times (el de Londres) del dia 26 de febrer en la qual vincula directament l’aprovació de la Constitució del 78 a les ferides de la guerra i a les dècades de dictadura.  La Constitució dels pebrots és el seu principal argument bandera. Desmuntem-los-hi i es quedaran amb el seu únic argument real: el monopoli de la violència.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid