Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Explicar-nos bé a Europa
09/03/2018 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga

Tenim motius de sobres per malfiar-nos de les potències europees. Ens han deixat tirats tres vegades, com a mínim, al llarg de la nostra història moderna. La primera vegada a l’Illa dels Faisans, on fou signat el tractat dels Pirineus l’any 1659, la segona a Utrech, l’any 1713 i la tercera en dues etapes,  a Londres l’any 1936, amb el pacte de no intervenció que només van complir els que, de fer-ho, ens haurien fet costat, i a Potsdam, 9 anys més tard, quan els vencedors de la guerra permeteren la continuïtat de la dictadura franquista.

Amb aquests precedents, no ens hauria d’haver estranyat que cap dels estats d’Europa (I del món), ni tan sols aquells que encara recorden quan van haver de lluitar i patir per  fundar la seva pròpia república, no fessin cap pas significatiu per reconèixer el resultat de l’1 d’octubre ni per interessar-se positivament per  la proclamació  del dia 27. (No sabem què hagués passat si aquesta proclamació s’hagués fet amb una mica més de claredat i determinació..). En la relació entre els Estats constituïts impera la llei del conflicte mínim i ningú s’arrisca a enemistar-se amb un altre si no veu molt clara la finestra d’oportunitat.

Però una cosa són els estats, els governs i les elits polítiques i econòmiques i l’altra és la societat europea, els homes i dones que viuen en aquest país de països i que poden tenir opinions formades  no necessàriament coincidents amb la posició oficial dels seus Estats respectius. Ho sabem prou i per això l’independentisme ha dedicat, des de sempre, un gran esforç a influir en l’opinió pública europea. Es tracta del nostre espai natural de relació i interacció primera i és en aquest àmbit on adrecem manifestacions, campanyes i conferències i on s’exilien els companys i companyes que malauradament ho han de fer. La repressió patida el dia del referèndum ens van fer guanyar simpaties, però, malgrat tot, encara no hem afinat prou el missatge que volem traslladar a l’exterior. La premsa europea, sobretot l’alemanya, fins i tot en els articles més comprensius i favorables, no s’està mai de recordar que Catalunya és una de les zones més riques de l’estat, tot insinuant o dient obertament que la nostra és una lluita, fonamentalment, per retenir els diners que ara se’n van i no tornen. Aquest argument, lògicament,  no genera entusiasmes ni excessives simpaties. Un altre enfoc, el que nosaltres ens esforcem a  transmetre, és el de la maldat de l’enemic: un Regne anquilosat, corrupte, i poc democràtic. La lògica reacció de l’esquerra i el progressisme europeu és apostar per estendre la lluita i ampliar els beneficis del canvi de règim a tot l’Estat. Perquè fer una república per a 7 milions, pensen, si la pots fer per 45?  

En el fons, ens aniria millor si fóssim una mica més sincers i expliquéssim que sí, que volem una república més democràtica, solidaria, oberta i moderna, però que si la volem catalana és perquè som una nació europea com qualsevol altre però amb una llengua i una identitat perseguides durant més de 300 anys (no només durant el franquisme com creuen molts europeus). Som, molt probablement,  la nació més permeable del continent i estem orgullosos d’afirmar que excedir a la condició de català o catalana  és més fàcil que esdevenir membre de qualsevol altre poble europeu, però la nostra és una lluita nacional (i nacionalista...) i va, també i evidentment, de sentir-se català o espanyol. I no passa res.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid