La ruptura amb el Regne d’Espanya no és només una actitud o una opció ideològica és, també i sobretot, un plantejament estratègic compartit -amb els matisos que vulgueu- per tot l’independentisme que sap - i encara més després de l’1 d’Octubre- que l’Estat no facilitarà cap via per l’exercici del dret a l’autodeterminació i que aquest només s’assolirà a partir de la superació més o menys traumàtica de l’actual marc jurídico-polític, això que hem anomenat el Règim del 78. Aquesta ruptura, però, pot prendre formes concretes diverses i no està en contradicció amb l’existència d’espais i períodes de diàleg i negociació tant amb l’Estat Espanyol com amb sectors de l’unionisme. L’estratègia rupturista no és lineal sinó que (com s’ha explicat ad infinitum) compte amb períodes d’acumulació de forces i amb moments en què aquesta acumulació permet fer passes endavant. Octubre (sempre octubre) fou un d’aquests moments malgrat que segurament no vam saber anar tant lluny com era possible tenint en compte la força del moviment republicà demostrada el mateix dia 1 i dos dies després amb la vaga general.
Dit això, cal explicar més coses. Cal explicar que la segona vaga, la del 7 de novembre, quan ja hi havia companys i companyes a la presó i l’exili, ens va posar davant del mirall i ens va ensenyar -a qui va voler veure-ho- que som forts, que som molts, però que encara no som ni prou ni prou forts per convertir el moment de ruptura en la victòria que tants vam sentir a tocar. El dia 7 vam tallar moltes carreteres, sí, i ferrocarrils, però no vam poder parar els ports, ni els aeroports, ni la indústria(!!!), ni el gruix de l’activitat econòmica a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Sense oblidar ni menystenir errors comesos, el cert és que aquell vespre vam tenir la certesa que ens cal ser més, tenir més aliats i estar millor organitzats. Per això els partits (tots!!) i nosaltres, els votants, vam acceptar participar en les humiliants eleccions autonòmiques (sí, au-to-nò-mi-ques) convocades pel Rajoy després d’haver tancat el parlament i cessat i empresonat el govern. Amb aquelles eleccions vam reconèixer que calia tornar a la fase d’acumulació de forces, a estendre encara més la idea, a explicar-nos al món, a convèncer els asèptics i a posar en contradicció als adversaris. I per fer tot això, tenir parlament , govern i ajuntaments ens ajuda. I com que ens ajuda, i com que sabem que l’estat ja ha aplicat el 155 i ho pot tornar a fer, serem molt curosos abans de jugar-nos aquestes institucions. Per això no és el govern, ni el parlament, ni els ajuntaments qui ara ha de liderar la desobediència i l’enfrontament amb l’Estat, més enllà, evidentment, de la indispensable complicitat i solidaritat. És des del carrer i des de tants altres àmbits de la societat que ens cal seguir buscant escletxes i oportunitats per practicar la necessària gimnàstica desobedient que ens ha de permetre arribar a la següent oportunitat amb molts més força i coneixements adquirits. Ens calen, en definitiva, gestos de coratge, no només per mantenir la confiança en la victòria sinó també, i sobretot, perquè és així, plantant cara a la injustícia, que hem arribat a ser tants i que podem ser encara molts més. I ens cal fer-ho, desobeir, cadascú des de la seves possibilitats i, com sempre, amb molta més autoexigència que retrets a qui no està disposat a jugar-s’hi tant o no està en condicions de fer-ho.
