M’he passat sis mesos dient i escrivint que calia deixar temps als partits perquè païssin els fets d’octubre, es refessin de la patacada repressiva i tornessin a posar sobre la taula un horitzó independentista convincent. Reconec, però, que a hores d’ara la paciència se m’acaba i comença a no semblar-me acceptable la manca de concreció estratègica d’uns i altres. No em sembla suficient el debat monotemàtic (i que tots sabem com acabarà) sobre la investidura on s’han instal·lat ERC i JxCat ni la insistència de la CUP en implementar una república, la del 27 d’octubre, que tots vam donar per perduda l’endemà mateix en acceptar les eleccions autonòmiques del desembre.
Octubre va servir de molt, sí, per internacionalitzar el conflicte i per desemmascarar l’estat i les seves deficiències democràtiques. Ara bé, a l’octubre vam posar fi, també, a un relat que, amb tots els matisos que vulgueu, havia unit a milions de persones i que tenia un lema (President, posi les urnes!) i tres fases: assolir una majoria parlamentària, convocar un referèndum i guanyar-lo i, finalment, declarar la independència. El cas, però, és que ara ja ho hem fet. L’independentisme va guanyar unes eleccions considerades plebiscitàries, el govern va convocar un referèndum, el sí va guanyar i, com no podia ser d’una altra manera, es va proclamar (tot i que em poca convicció, cert) l’Estat independent en forma de República. I no ens n’hem sortit, encara. Cal, per tant, tornar a plantejar horitzons convincents a partir d’allò que ja hem après: que el Regne d’Espanya no està disposat a establir un diàleg bilateral (no ho va fer ni el dia 10, quan tenia una certa pressió internacional i un president a punt de proclamar la independència) però que, alhora, la via unilateral –la única, ara per ara, realista- necessita més força interna i externa per vèncer la oposició antidemocràtica de l’Estat o per fer-lo seure, finalment, en una taula.
Cap moviment polític sobreviu sense horitzons convincents. Hores d’ara, la benzina que fa córrer l’independentisme i el ciment que el manté més o menys unit no és altre que la supèrbia i la violència amb la qual l’Estat i els mitjans espanyols l’ataquen. I no n’hi ha prou, calen –repeteixo- fites i horitzons en positiu. Des de mobilitzacions que trenquin esquemes (gran manifestació per l’Autodeterminació a Madrid i/o a Berlin, per exemple) fins a noves victòries democràtiques. I aquí les eleccions municipals i europees de l’any que ve seran –si així ens ho proposem- clau. Si d’aquestes en surt una majoria ampliada d’ajuntaments republicans que incorpori Barcelona i set o vuit de les deu ciutats més poblades del país, aleshores l’independentisme estarà en condicions de tornar a la ofensiva. I per fer-ho, per fer el salt endavant d’aquí un any, calen com a mínim dues coses: que es plantegin propostes unitàries a tot arreu on sigui necessari (Sabadell i Badalona marquen el camí) i que els partits -ara que ja estan fent llistes- triin persones disposades a assumir, o a tornar a assumir, un cert compromís (i risc) republicà.
