Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Groc
03/09/2018 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga

Darrerament, des de les mateixes files de l’ampli i plural independentisme han sorgit algunes veus crítiques amb la campanya de suport als presos i exiliats consistent en situar llaços grocs, i groc en general, a l’espai públic altrament dit carrer. Entre elles, entre aquestes veus, la de l’amic Titot amb qui tinc la satisfacció de dissentir després de més de trenta anys d’estar d’acord amb gairebé tot.

A mi la campanya em sembla un encert absolut i per justificar-ho miraré d’agafar una mica de perspectiva. A ningú se li escapa que aquí hi ha en joc, i en oberta oposició, dues interpretacions de la realitat, dos relats. Per una banda la dels que defensen que Catalunya (i encara menys els Països Catalans) no té dret a l’autodeterminació, que un referèndum sobre el tema és i ha  de ser il·legal i que qui el convoqui comet un delicte i mereix presó. A l’altra banda el relat és, lògicament, el contrari. Catalunya sí que té el dret a decidir si vol o no seguir formant part de l’Estat espanyol i, en conseqüència, organitzar un  referèndum no és cap delicte, tot el contrari, i la presó i l’exili són una terrible injustícia. Però no acaba aquí l’oposició argumental. Els uns asseguren que la majoria de catalans i catalanes (la meitat, si més no) combrega amb el raonament de la judicatura espanyola i els altres estem convençuts que els contraris a la presó (i favorables al referèndum) som àmplia majoria (el famós 80%). La massiva presència de la reivindicació groga al carrer i en els espais de socialització confirmarien la segona hipòtesi. Ciutadans, per tant, no està fent el què està fent només ni principalment per aconseguir vots davant els seus competidors (de fet, les enquestes diuen tot el contrari) sinó per defensar un relat compartit per la resta dels partits espanyolistes. Ho està fent perquè ha entès que la campanya de solidaritat amb els presos i exiliats posa en qüestió la teoria de la societat dividida en dos. El problema -el seu problema- és que, ni tant sols amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació espanyols i amb una campanya que inclou avions sobrevolant les platges, no aconsegueixen que els seus votants (ni els del PSC o el PP) donin suport obert i sense fissures a l’empresonament dels convocants del referèndum i participin en l’arrencada de llaços. Només poden comptar –i aquí és on queden encara més retratats- amb els sectors més filo-feixistes i delinqüencials de l’espanyolisme.

La presència normalitzada (que no normal) de la solidaritat amb els represaliats a les festes populars i als espais emblemàtics de pobles i ciutats, els sopars grocs a les places, el fet que els que posen groc ho facin a cara descoberta i els que els treuen se la tapin o la rapidesa amb que es reposen els llaços sostrets confirmen l’èxit de la campanya i reforcen la idea –certa- que en el tema dels presos, com en el del referèndum, no hi ha dues meitats, hi ha una àmplia majoria que no compra el discurs de l’Estat sobre la impossibilitat de convocar un referèndum i la criminalitat dels presoners i exiliats. I aquesta crisi de legitimitat de l’actual marc jurídico-polític té un valor estratègic que va molt més enllà de l’estricte lluita antirepressiva.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid