Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De governs efectius, investidures esguerrades i vots eixorcs
10/10/2018 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Ho confesso: sóc dels que a les assemblees locals i territorials prèvies al Consell Polític que la CUP va celebrar a Cervera el 13 de maig vaig votar l’opció que es va acabar imposant, la de permetre la investidura de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat de Catalunya i de fer-ho mitjançant l’abstenció dels quatre vots que l’esquerra independentista té al Parlament. Aquesta fórmula és la mateixa que s’havia acordat amb motiu dels debats d’investidura de Jordi Turull i Jordi Sánchez i que també hauria permès la seva investidura en segona votació si els dos partits que conformen el Govern no haguessin sotmès, com ja havien fer anteriorment amb motiu de la restitució fallida de Puigdemont, la sobirania del Parlament als dictats dels tribunals espanyols. Que si estic satisfet de la situació política institucional d’aquest (tros de) país, i per tant del resultat d’aquella votació? Gens ni mica. Que si, per tant, crec que la CUP hauria d’haver votat la investidura en un altre sentit? No, en absolut. Que una cosa es contradiu amb l’altra? Crec que no.

No cal ser especialment sagaç per a veure que ara fa un any ens van portar a vendre. Des dels retards en anunciar el resultats del referèndum fins als recents actes de vassallatge del Parlament que presideix el M. Hble. Sr. Pablo Llarena Conde, l’independentisme institucional d’aquest (tros de) país ha avançat implacablement com els crancs. Cert que tots els partits tenen contradiccions. En el cas de la CUP se li n’hi atribueixen moltes però en destacarem un parell de més envergadura:

“Tots, inclosa la CUP, vau acceptar el 155 presentant-vos a les eleccions”. No dic que no sigui parcialment cert, però que s’havia de fer? Deixar el Parlament en mans de l’espanyolisme? L’única alternativa coherent amb el boicot electoral era emprendre la via insurreccional, de la que es pot dubtar de la seva viabilitat en el supòsit d’un suport unànime de les forces polítiques i socials de l’independentisme però que pocs dubtes pot generar sobre el seu desenllaç amb les crides a la desmobilització del 27O i sense una estratègia unitària. La participació en aquelles eleccions il·legítimes van revalidar tant la majoria parlamentària independentista com el paper clau de la CUP en la investidura (o, si no ens haguessin enganyat, a la restitució) del president Puigdemont. I el fet de ser la clau de volta aritmètica ens duu al segon dels grans retrets.

“La CUP és culpable de totes les cagades i traïcions del govern, en tant que corresponsable de l’elecció del president Torra”. Caldria recordar vàries coses prèvies a aquesta elecció, com ara que la CUP es va quedar sola al Parlament (en sentit literal) el dia en que s’havia de votar la investidura de Puigdemont o l’oferta a entrar a la mesa per a fer-ne possible la restitució. Que al final la seva abstenció va permetre la investidura de Torra –com anteriorment havia permès la de Sánchez o Turull- i, consegüentment, la formació de l’actual govern presumptament efectiu? Sí, i què? Des del mateix moment de la investidura es va anunciar que, malgrat aquesta, la representació parlamentària de l’esquerra independentista restaria a l’oposició i que, per tant, en cap cas no comprometia els seus quatre vots al llarg de la legislatura.

I ara, un cop constatat el caire plenament autonomista de la legislatura, què ha de fer la CUP al Parlament? Doncs el mateix que inicialment tenia previst: votar d’acord amb el programa polític amb el que va concórrer el 21D i pel que va ser votat, sense fer cap concessió a l’hora de “facilitar la governabilitat” en aquells temes que no compartim amb la resta de l’independentisme (o del conjunt del Parlament, com s’ha vist votant en solitari una proposta de banca pública catalana, que no devia ser gaire grata a l’Honorable conseller d’economia Isidre Fainé). Que el govern presenta uns pressupostos que no recullen les principals propostes de la CUP? Doncs a  votar-hi en contra. Que això suposa anar a eleccions? Doncs anem-hi. Que el resultat torna a ser si fa no fa el mateix? A fer valer un altre cop els vots de cadascú i, si convé, i l’independentisme majoritari continua volent fer autonomia, podem tornar a eleccions tantes vegades com calgui. De cap de les maneres no ens podem permetre de normalitzar l’incompliment del mandat democràtic del referèndum. Que preveien que l’actuació del govern espanyol en faria fracassar la participació -recordeu les paraules de l’aleshores president de l’ANC Jordi Sánchez la vigília de l’1O: "un milió seria un èxit desbordant"- i que la següent jugada mestra –“l’Estat ens ha impedit el referèndum però tenim un pla B: plebiscitàries i a fer bullir l’olla quatre anys més”- va desbaratar-se per la inèdita tossuderia del poble mobilitzat? Quina mala sort, tu. Haver-ho advertit abans que la gent es partís la cara defensant un referèndum que tres setmanes abans el Parlament havia declarat vinculant. No, els vots que no van servir de res no els hem d’anar a buscar-los a l’octubre –que van servir de molt, inclòs per a eixamplar la ditxosa base-, en tenim prou reculant fins al 21 de desembre.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid