x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De presos polítics, números i acataments
16/01/2018 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

El Fons de Documentació de l'Esquerra Independentista a les comarques de Ponent (FDEIP) ho recordava l’altre dia des del seu compte de twitter: aprofitant les eleccions al Parlament de Catalunya del 1992 la Campanya Unitària per l’Amnistia va editar una papereta electoral amb els noms de 14 presos polítics catalans. Evidentment els pocs vots d’aquesta llista que devien acabar dins les urnes van ser considerats nuls en unes eleccions en que els partits constitucionalistes espanyols van obtenir més del 90% dels vots. Només 210.366 vots, un 7,96% de la participació, van donar suport a un partit que (des de feia poc més de dos anys) es declarava independentista i que no només no incloïa l’amnistia dels presos polítics entre les seves propostes sinó que el seu secretari general havia fet una gira turística per les presons on hi havia independentistes per a tractar de convèncer-los, amb èxit desigual, que renunciessin als seus postulats polítics.

Quan ara algú s’escandalitza de la detenció i empresonament de persones per la seva militància independentista i s’exclama que és inconcebible que és una vergonya que “dins de la Unió Europea hi torni a haver presos polítics” cal donar-li la raó pel que fa a la seva indignació però cal recordar-li també que a l’Estat espanyol “amb quaranta anys de democràcia” mai no n’hi ha deixat d’haver, i la major part del temps força més que no pas ara.

De fet si durant les eleccions de 1992 només hi havia 14 independentistes a les presons espanyoles (als que caldria sumar els exiliats a l’estranger i els refugiats a la Catalunya nord) va ser perquè aquests van celebrar-se abans de l’inici dels jocs olímpics de Barcelona. A partir del juny d’aquell any, mentre la immensa majoria del país estava políticament narcotitzada per un catalanisme que els feia veure les bondats de l’autonomia regional dins del marc constitucional espanyol i brindava per l’èxit de Barcelona’92 –especialment els especuladors i/o espanyolistes de torn-, va iniciar-se l’Operació Garzón que va comportar la detenció d’una cinquantena d’independentistes, la majoria dels quals van passar per a la presó (alguns pocs dies, altres quatre anys).

En aquells anys també hi havia un número que s’havia d’acatar si es volia tornar abans a casa. No era, com ara, l’article 155 de la constitució espanyola sinó el 57 bis del codi penal aprovat a les acaballes del franquisme original. Els independentistes detinguts o empresonats que s’acollien a aquest article, i que bàsicament comportava manifestar el penediment pels fets dels que se l’acusava i en alguns casos la delació d’altres responsables dels mateixos, se n’escapaven força més barat que companys seus que estaven encausats sota les mateixes acusacions i que no es retractaven de la seva lluita.

Com és que la “justícia”, tan imparcial ella, dicta sentències diametralment oposades pels mateixos fets –obviem ara el debat de si legítims i/o oportuns, que això ens duria a judicis extemporanis, però en tot cas idèntics- en funció de posicionaments polítics posteriors? Perquè, cal tenir-ho molt clar, en les causes polítiques l’objectiu dels tribunals, en tant que part de l’aparell de l’Estat, no és “fer justícia” i imposar unes penes proporcionades als fets provats sinó que, el 1992 o el 2017, la seva prioritat és derrotar la dissidència política. Cada cop que un pres polític manifesta el seu penediment l’Estat reforça el discurs deslegitimador de la lluita que l’ha dut a terme.

Amb els antecedents de la “justícia espanyola” –recordem que els afectats per l’Operació Garzón van portar el seu cas al Tribunal Internacional de Drets Humans, que el 2004 va sentenciar contra l’Estat espanyol- i en l’actual conjuntura política costa d’entendre l’estratègia defensiva dels presos polítics catalans, pel que sembla absolutament centrada en demostrar la “innocència” dels càrrecs que se’ls imputa i renunciant a la defensa política, fins a l’extrem d’abjurar dels plantejaments inequívocament independentistes com la unilateralitat (quan és precisament el fet de no haver exercit la unilateralitat amb posterioritat al 27 d’octubre el que va facilitar l’empresonament de mig govern).

La renúncia a determinades idees i posicionaments per a sortir de la presó és humanament comprensible –és molt fàcil, el 1992 i el 2017, titllar els empresonats de traïdors des de la comoditat del sofà de casa- però és políticament injustificable i contraproduent. Però a més, pel que sembla, també és tàcticament estèril: les renúncies manifestes a la unilateralitat i les declaracions solemnes d’acatament dels dictats del règim no sembla pas que obrin les portes de la garjola. Deu ser que l’Estat calcula que en plena subhasta de renúncies encara es poden assolir nivells més alts d’humiliació.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid