Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Catalunya, Baviera i l’efecte dominó
30/04/2018 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

De la mateixa manera que en diferents èpoques els diferents sectors independentistes d’aquest país s’han emmirallat en altres països en lluita per la plena sobirania –fa poc prenent com a exemples els referèndums d’Escòcia i del Quebec, fa un segle la via insurreccional irlandesa, entremig les lluites anticolonials del tercer món o l’ensorrament dels estats plurinacionals de l’Europa de l’est- també els aparells de propaganda espanyols i els seus col·laboradors autòctons s’han afanyat en buscar arreu exemples que homologuin la seva negativa a reconèixer el poble català com a subjecte de drets democràtics. Els darrers temps Baviera, especialment d’ençà d’evidenciar-se la poca empatia de la justícia alemanya cap a la seva homònima carpetovetònica, s’ha imposat a la inexistent Padània com a referent exterior del discurs espanyolista.

El Tribunal Constitucional alemany va dictaminar que Baviera no tenia dret a fer un referèndum d’autodeterminació perquè una hipotètica independència del land vulneraria la constitució de la República Federal. Segons els constitucionalistes espanyols aquesta negativa a la proposta de l’extraparlamentari Bayernpartei, un partit amb menys suport electoral que la Unión del Pueblo Leonés, avala la teoria de que el dret a l’autodeterminació “no és aplicable a les regions” i de que la sobirania correspon al conjunt de ciutadans de l’estat. Segons el discurs que intenta exportar Espanya, reconèixer als catalans el dret a decidir provocaria un efecte dominó arreu d’Europa i, consegüentment, perjudicaria la totalitat d’estats-nació del continent, motiu pel qual a tots els estats els convé fer costat als plantejaments antidemocràtics d’Espanya.

Fins a quin punt l’independentisme català pot fer que un nou fantasma recorri Europa? I, en el supòsit que la independència catalana donés ales a altres moviments independentistes, això perjudicaria la totalitat d’estats existents? Una Catalunya que reeixís en constituir-se en república independent seria un referent per a altres territoris europeus amb les mateixes aspiracions, però no pas més del que ho podria haver estat Escòcia, el cas de guanyar el referèndum del 2014. Sense cap mena de dubte, doncs, a cap estat que hagi de combatre moviments independentistes al seu interior li interessa gens mica una República catalana. Ara bé, de quins estats parlem? Tots els estats europeus pateixen “amenaces separatistes”, com assegura el discurs espanyol?

Darrerament l’independentisme posa l’èmfasi en vincular la construcció de la República catalana a la conquesta de drets democràtics i socials i a la millora de les condicions de vida del conjunt de la població. Ben fet. És evident que apel·lant només a la identitat nacional no es guanyen majories socials i, a més a més, fora ben estúpid fer un nou estat amb els mateixos defectes que el que ens toca patir però no caiguem en l’absurd de desvincular les lluites per la independència de la existència prèvia d’una realitat nacional diferenciada de l’hegemònica als estats on pertanyen. Que les expectatives de guanyar drets i llibertats per part d’amplis sectors de les classes populars es canalitzi mitjançant un moviment independentista només pot donar-se allà on hi ha col·lectivitats nacionals que no disposen d’un estat propi i, per tant, el risc de propagació del “separatisme” que pregona Espanya només és possible en determinats estats.

La pluralitat nacional dels diferents estats europeus és molt diversa i va des dels nacionalment homogenis (com Irlanda, Islàndia o alguns microestats) fins als que mantenen sotmeses diferents nacions al seu interior (dels quals l’Estat espanyol i el francès en serien els màxims representants), passant pels que tenen minories nacionals amb escàs pes territorial, demogràfic i/o econòmic (entre ells els Països Baixos, la majoria d’estats de l’est i escandinaus... i Alemanya). Contràriament als advertiments apocalíptics que Espanya adreça a Alemanya, en el sentit que el triomf de la República catalana també podria afectar la unitat alemanya, hi ha una diferència substancial entre l’excomunitat autònoma de Catalunya i l’estat lliure de Baviera, determinant per a que l’independentisme pugui arrelar socialment: mentre que Catalunya és part dels Països Catalans, un territori amb una llengua, cultura i identitat diferent de l’espanyola (i de la francesa), Baviera és una regió alemanya. Parlar de l’independentisme bavarès és com fer-ho del murcià. Les minories nacionals a la República Federal d’Alemanya formen petits enclavaments frisons, (a la costa del mar del Nord), danesos (a la frontera amb Dinamarca) i sòrabs (Lusàcia). Un hipotètic creixement de l’independentisme en aquestes nacionalitats, formades per unes poques desenes de milers de persones, no faria ni pessigolles a Alemanya.

És obvi que els estats de la UE que tenen sotmeses nacions amb possibilitats d’organitzar un moviment independentista d’una certa importància faran sempre costat a l’Estat espanyol –i al francès, perquè encara que alguns catalanets no siguin conscients de quin és el seu àmbit nacional els estats ocupants sí que el tenen present- i que, per tant, els únics aliats potencials de la República catalana són a les antípodes del poder. En canvi per a la majoria d’estats europeus, especialment als més petits, ja sigui perquè no ocupen territoris aliens o perquè les seves minories nacionals són molt dèbils, l’independentisme no només no és cap amenaça real sinó que, contràriament al que diuen els discursos apocalíptics dels Margallo i Dastis de torn i en tant que afectaria la correlació de forces en l’àmbit de la política internacional, la caiguda dels estats hereus de vells imperis hauria de veure’s com una oportunitat.

 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid