Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els nostres fills de puta
14/03/2018 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

“És un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Alguns l’atribueixen a Henry Kissinger per a descriure Augusto Pinochet i altres la posen uns anys abans en boca de Franklin D. Roosevelt parlant d’un altre criminal, Tacho Somoza, l’instaurador de la nissaga familiar de dictadors nicaragüencs. La frase, en tot cas, il·lustra diàfanament una de les normes bàsiques de la política internacional: que en la defensa dels interessos dels estats no hi ha límits que valguin, que fins i tot poden prescindir de l’aparença de normalitat democràtica que sovint han d’aparentar en les seves polítiques internes.

Això vol dir que quan siguem un estat haurem de prescindir de qualsevol tipus d’escrúpol democràtic? No necessàriament, i si aspirem a fer un estat millor que els que ens envolten i ens asfixien evidentment que no. Però si volem tenir un estat -bo, dolent o normalet- per a arribar-hi hem de llençar els lliris d’una borbona vegada i ser conscients de quin és el terreny de joc, de quins són i com juguen rivals i enemics i de quins poden ser els nostres aliats (sempre conjunturals i interessats).

Una de les excuses donades per destacats dirigents de la coalició de govern per a justificar la no defensa de la República acabada de proclamar va ser la “sorprenent” existència d’amenaces per part de l’Estat espanyol d’usar la violència. Davant de les amenaces reals i previsibles què cal fer? Només hi ha dues opcions: abaixar el cap o plantar cara. La primera té l’inconvenient de mostrar a l’Estat ocupant la fórmula per a tenir-nos sotmesos eternament, que només cal que ens amenaci per a rendir-nos sense que això li suposi cap cost.

“Si lluites pots vèncer, si no lluites estàs perdut”. Siguin reals o remotes les probabilitats de victòria la sentència és incontestable: ningú vindrà a regalar-nos res. Si volem que la República catalana sigui quelcom més que un desig eteri cal (calia i caldrà) plantar cara a amenaces i agressions externes. Però com es planta cara a l’amenaça d’intervenció de cossos armats estrangers? Doncs tenint també capacitat d’amenaçar l’agressor i de repel·lir-li les agressions: amb una força organitzada a nivell intern –recordeu quan els apologetes de les jugades mestres parlaven de la via eslovena?- i/o amb aliances dissuasives a nivell internacional. Dit en termes rooseveltians o kissingerians: amb una bona tropa de fills de puta per la independència i/o amb el suport de fills de puta sense fronteres. Oblidem-nos de moment de la primera -que ens duria a anàlisis d’una altra època, atribuïdes a Batista i Roca, sobre el fracàs dels fets del 6 d’octubre de 1934 i que seria tema per a un altre escrit- i centrem-nos en les relacions internacionals de la República nonada.

Les dues “jugades mestres” de l’octubre –la proclamació suspesa de l’1 i la desbandada institucional posterior al 27- van justificar-se per la “sorprenent” manca de suports provinents de la Unió Europea. I és aquí on sorgeixen interrogants més que preocupants sobre l’acció exterior del govern català durant la que havia de ser la darrera legislatura autonòmica: a l’hora de buscar suports exteriors a la causa republicana el departament encapçalat per Raül Romeva es va limitar a fer-ho dins de les fronteres de la Unió Europea? Dit d’una altra manera, la diplomàcia d’una (part de) nació ocupada per estats de la UE no va prioritzar, o potser ni tan sols va iniciar, la recerca d’aliats entre els adversaris o enemics més aferrissats del club d’estats del que formen part els seus ocupants? És evident que es tracta de preguntes que ningú no respondrà, ni ha de respondre, públicament. Tan evident com que per a enfrontar-nos a un Estat de debò cal espolsar-nos d’una vegada per totes el llirisme i l’altergaltisme endèmics i, a manca de capacitat dissuasiva pròpia, cercar allà on sigui les aliances necessàries, per impresentables i indesitjables que aquestes puguin semblar-nos, per a contrarestar l’arma espanyola més efectiva: la por. Els enemics dels nostres enemics poden ser, si els interessos esdevenen coincidents, els nostres amics.

 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid