A mitjans del segle passat, la poderosa maquinaria ideològica del PSUC llança el concepte Catalunya, un sol poble que de seguida és assumit pel conjunt de l’antifranquisme. La idea tenia (i té) dues potes: La primera, que els catalans i catalanes som un poble (una nació). La segona, que en aquest poble hi cap tothom, al marge del seu origen geogràfic, de la llengua que parla a casa o dels cognoms heretats. Es pretenia, amb aquest plantejament, combatre dos fantasmes, el del lerrouxisme, articulat políticament a principis d’aquell segle i llavors (i ara) encara viu, i el catalanisme més o menys etnicista, mai traduït en opció política però present de manera evident a la societat de l’època (residual en l’actualitat).
El consens entorn a la idea doble que som una nació i tots en formem part abastava fins fa poc el 90 % del Parlament de Catalunya i tots els sectors d’això que s’ha anomenat catalanisme: independentistes, putairamonetistes i unionistes amb discurs federal. Només l’espanyolisme post-franquista restava al marge d’aquest acord de mínims que alguns feien extensiu al conjunt dels Països Catalans i altres limitaven a les quatre províncies de la Mancomunitat (aquest, però, és un altre debat).
L’acord , però, el què de cap manera pressuposava és cap forma concreta de relació amb l’Estat espanyol. Totes les opcions hi eren possibles perquè s’entenia que, en reconèixer-nos com a poble, s’acceptava que allò que decidís la majoria tindria lògica legitimitat democràtica.
Al llarg d’aquests anys, el catalanisme diguem-ne etnicista ha tret el cap de tant en tant en el discurs polític (en forma de relliscades Ferrussolianes, per exemple) i el PSC, i fins i tot ICV i Podem, s’han deixat anar pel pendent lerrouxista en més d’una campanya electoral. Tot i així, i si tanquem els ulls davant la gravíssima situació de desigualtat jurídica que pateixen els nous catalans procedents de fora de la UE, és de justícia dir que la voluntat de fer país i de fer-ho de forma inclusiva ha estat la norma a Generalitat i ajuntaments els darrers 40 anys.
Amb el nou segle, però, ha ressorgit de la mà de Ciutadans un nou nacionalisme espanyol que nega categòricament un dels eixos de l’anunciat per afirmar que no, que no som un poble sinó una part d’un altre poble en el qual és obligatori ser i parlar espanyol (així ho diu la seva Constitució). La societat catalana s’escindiria, així, entre els espanyols “normals” i els membres de la minoria lingüística en lent procés d’extinció. Es tractaria, en definitiva, de continuar el projecte assimilador de l’imperialisme espanyol secular consistent en esborrar o destruir tot allò que ens configura com a poble diferent i autocentrat. Per això el seus objectius immediats són la llengua, la tele, els símbols, l’escola i tot allò que hem reconstruït els darrers 40 anys perquè hi teníem dret i perquè ens ha donat la gana. D’això, de ser poble i de ser-ne un de sol, va la batalla que estem lliurant. Que el PP i Ciutadans encapçalin l’ofensiva contra el país i contra la cohesió era previsible, que s’hi hagi sumat el PSC és imperdonable i que l’univers Comú s’hi equidisti és profundament decebedor. Per sort, l’independentisme manté intacte la vella proposta del PSUC: Un sol poble.
