L’odi és un sentiment profund de malvolença o aversió envers algú, de repugnància o aversió profunda per alguna cosa, segons el nostre diccionari. Doncs bé, jo diria que tothom odia o pot odiar en algun moment del dia. Jo odio molt al migdia, davant les notícies de la televisió. Es veu que l’odi, un sentiment humà tan natural com l’amor, la compassió, l’alegria i la tristesa, té un efecte positiu sobre la segregació dels meus sucs gàstrics. Odiar també alimenta, perquè t’ajuda a empassar avall pensaments i situacions que d’una altra manera es podrien enquistar i fer crònics.
Jo odio aquells que em perjudiquen com a persona i com a membre d’un col·lectiu. Odio que facin faltes a Messi i l’àrbitre miri als núvols. Odio aquells que m’agredeixen de forma evident o subliminal perjudicant la meva feina o menystenint els pocs mèrits que em puguin guarnir, més odi en aquest cas perquè els mèrits són ben pocs i volen ser considerats.
Odio la nul·la voluntat d’arranjar alguns problemes del món que sí tenen solució, com aquells que impulsen milers de persones a cercar una vida millor lluny de les seves terres, maldat que no és exclusiva dels receptors, sinó de les elits cleptòmanes i tiràniques que no els eduquen, que no posen límits a la proliferació i on les organitzacions occidentals acaben sent part del problema. Odio la demagògia amb què es tracta això als nostres mitjans amb falsos exercicis de caritat cega i autoflagel·lant.
Jo odio molt que els assassins dels nostres avis hagin engendrat tota la generació que governa aquest estat, sense distinció de partits. Els odio a mort. Ells són la infecció que manté obertes les ferides infligides per la repressió de la postguerra. Repressió no solament representada per centenars de milers d’executats a partir de la farsa dels judicis sumaríssims, sinó que va abastar a diverses generacions, sobre tot dels que van perdre la guerra, que també van perdre el dret a la justícia, a la dignitat i a la pròpia cultura. Però també va afectar mentalment els que van guanyar, que mai s’han sabut treure de sobre la pudor del nazifeixisme amb què els seus avis van aconseguir doblegar la democràcia republicana. Els odio no sabeu quant.
Jo odio implacablement aquells que imposen la injustícia i empresonen persones que solament han volgut fer política democràticament i recuperar la sobirania del seu país, sense armes, sense llençar el poble a lluitar al carrer com s’acostuma a fer en aquests casos. Odio que un país barbaritzat per les seves elits amb ferum totalitària no entengui que hi ha maneres, si no amoroses, sí civilitzades de tractar aquestes qüestions sense tenir que provocar l’odi contra els repressors i els seus fans. Em fan odiar-los i potser això és el que volen despertar en mi. Odio els torturadors, el seu cap màxim i les lleis i constitucions creades a l’efecte per mantenir tot un poble sotmès. Odio també aquells dels meus disposats sempre a doblegar-se per tal de poder sobreviure. Sobreviure no és la millor manera de viure, o no és fer-ho amb la plenitud que es mereix la nostra gent, els nostres joves.
Sento un odi feroç, implacable, contra la subcultura basada en l’odi engendrat per una guerra civil provocada pels vencedors, pels pares i avis dels governants de l’estat que és incapaç de reconèixer que mai, MAI, el nostre país s’ha vinclat de grat contra el seu domini, i que acabaran cedint tard o d’hora, segurament sota la pressió internacional perquè ells són incapaços d’endreçar la casa i veure les coses objectivament. Per a ells, Espanya és la gran Castella, i Portugal una anomalia, com Gibraltar o Andorra. Han tingut oportunitats diverses de federar la relació amb catalans i bascos i l’han descartat. Odien la idea d’una ruptura de la seva Espanya, que no és més que un holograma a qui se li acaba la llum. Ells saben que perdran, nosaltres juguem a guanyar la llibertat. I tot allò que ho impedeixi, que ho destorbi, és objecte del meu odi.
Les eminències que escalfen els escons al congrés i al senat es van inventar uns quants delictes quan veien que tot podia anar a can Pixa durant la darrera crisi econòmica causada per la seva avarícia i corrupció. Un d’ells era delicte d’odi, una mena de fuet que els inquisitorials jutges podien aplicar en cas que algú manifestés una excessiva aversió vers alguna de les seves misèries. ¿Com es pot legislar l’odi si és una pulsió natural que, a més, acostuma a sorgir quan el teu cos o la teva integritat psíquica es veuen amenaçats? Jo, per exemple, si veig pel carrer un d’aquest simis amb la bandera espanyola amb el pollastre franquista, sota la qual van torturar, empresonar i/o matar tanta gent, sento un odi visceral, mortal –però molt racional– i el meu primer impuls és actuar de paraula o de fet. El delicte podria ser el “fet”, que l’odi em porti a una amenaça o a una agressió. Però l’odi en sí no es pot penalitzar, és ridícul, és imbècil, és molt espanyol. És com si sóc descendents de jueus i veig un pobre d’esperit amb una esvàstica... El que li pugui fer jo a ell seria un acte de justícia diferida, i no un delicte d’odi. Doncs igual amb tots aquells que defensen amb odi la repressió i la violència contra els catalans pel fer de voler ser lliures. Que no esperin cap petó, més aviat una escupinada i fabricar l’ocasió per deixar-los sols amb les seves constitucions-presó i el seu feixisme immanent. Llavors, per a mi, l’odi haurà estat la mare de la pau i de l’amor que necessita la nostra gent.
