Un burgès, en sentit estricte, és un habitant dels burgs, les ciutats a la vora dels castells de l’edat mitjana. A diferència dels clergues i els nobles, els burgesos –amos i dependents– vivien del seu treball i del seu enginy. Eren burgesos els mercaders, els petits comerciants (menestrals) i els mestres de taller. Ells i els seus treballadors. De l’anomenat Antic Règim va sorgir el parlamentarisme on, a Catalunya, per primera vegada (1283) el tercer estament, o braç reial, o estat burgès va tenir carta de naturalesa fixa dins del sistema. Els burgesos eren imprescindibles no solament per les contribucions a l’erari reial, sinó per la gran quantitat de coneixements pràctics i teòrics que tenien molts dels seus membres derivats de les activitats professionals que en què s’ocupaven i de l’estudi. Als Països Catalans aquesta classe social, tan difícilment definible, estava formada per una bona part de jueus, gent que no podia posseir terres legalment i que desenvolupava el seu enginy en el comerç, l’artesania i l’administració pública. Per això la pèrdua de la capitalitat de Barcelona arran del matrimoni dels Reis Catòlics, l’expulsió dels jueus i la persecució dels conversos (jueus batejats per evitar la marginació) a finals del segle XV van deixar el Principat i els dos regnes catalans del Mediterrani en una situació ben llastimosa: l’economia i la cultura van patir una llarga decadència fins que el segle de les llums (XVIII) començà a il·luminar, a poc a poc, les terres catalanes.
Albert Pujol i Jaume Balmes no eren tècnicament burgesos (no procedien de famílies humils), eren clergues, però van jugar un paper essencial dins la revolució burgesa catalana del XIX. El burgès valora l’estudi per poder desplegar les seves idees de progrés. El burgès i tothom que pretengui prosperar i acostar-se al coneixement. En aquests sentit tothom vol, si més no, els avantatges que se suposa a la vida de burgès. Veurem tot seguit com fins els intel·lectuals antiburgesos procedeixen tots ells, ai làs! de la burgesia. I alguns fins de l’aristocràcia. Així, Pujol, monjo agustinià, maldà durant bona part de la seva vida perquè fos reoberta la universitat de Barcelona, i recuperar els estudis superiors que havien estat desterrada a Cervera, gran població, però molt aïllada llavors de les principals ciutats catalanes. El zel amb què defensà el retorn de la universitat a la catalana i les seves idees liberals, sense deixar de ser cristianes, li valgué l’empresonament a Mataró per part dels absolutistes. Amb la primera guerra carlina el consistori Barceloní i els seus prohoms –nobles i burgesos– van poder finalment, el 1836, posar al cove aquest gran peixarrot, indispensable per encarar un futur on la ciència, la tecnologia, el dret i les lletres impulsats per la burgesia il·lustrada serien elements cabdals de futur. Balmes fou una mena d’avançat a Cambó, un català sincer que veia com tot canviava de forma frenètica i volgué influir des de Madrid en la política que calia aplicar per afavorir la nova indústria, la creació d’una riquesa que s’hauria de saber repartir per evitar la misèria del treball assalariat aplicant en tot moment la caritat per sistema, no com excepció. Volia una entesa entre Barcelona i Madrid a partir de la raó, de la comprensió i del respecte a les cultures, perquè si Déu havia creat les nacions, era de justícia que aquestes poguessin existir, tot creant una convivència harmònica que no trenqués allò que el temps havia unit. Doncs bé, Balmes retornà a casa per morir jove embolicat en l’ostracisme amb què la “villa y corte” va cobrir les seves molt assenyades lliçons.
Hem tingut, els catalans, altres remarcadíssims burgesos, defensors en primera línia de l’interès comú peninsular, com Francesc Pi i Margall que, de fet, era fill d’un teixidor, però aviat va poder millorar la seva condició estudiant al seminari i a la universitat, dedicant-se a escriure i a fer política. fou l’introductor del federalisme i de les idees protoanarquistes de Proudhon, el primer gran crític dels sistemes que es basen en la propietat privada. O Campalans, enginyer, també de casa bona, estructurador del primer partit socialista català que contemplava com objectius irrenunciables defensar el catalanisme i el dret d’autodeterminació dels pobles.
A Karl Marx, jueu alemany, fill d’una família benestant, no li calgué incomodar-se amb feines manuals per pagar-se els estudis: era tan poc proletari com el seu protector i col·laborador Friedrich Engels, propietari industrial. Lenin, Trotski i Stalin, tots tres d’ascendència familiar hebrea, tampoc van haver de vinclar el llom per guanyar-se les trumfes, com fem molts de nosaltres. Burgesos, doncs. Si no fos que la paraula ha estat tan desprestigiada per ells i altres líders revolucionaris, podríem dir que els àngels de la guarda del món obrer han estat i són la majoria... burgesos. O com Bakunin, que era allò a què aspira tot burgès: un noble, un aristòcrata! I encara això rai, que n’hi ha que han passat del carlisme filofalangista al marxisme catalanista en un tres i no res: Joan Fuster. Fidel Castro i Raül, fills d’un indiano gallec, i el “Txé”, que pogué estudiar medicina, desconeixien l’existència del pic i la pala, i de les vuit hores lluitant amb màquines: la seva revolució, inicialment nacionalista, tenia com objectiu derrocar la dictadura de Batista i establir una altra en nom del proletariat, virant sobre la marxa, per la necessitat que tenien els Castro d’un aliat poderós com era l’URSS. Revolució comunista? Ho podríem deixar en revolució entre burgesos, però sense llibertat d’opcions polítiques perquè pensaven imposar l’única veritat. Dictadura per dictadura: Cuba era el 1959 un dels pocs països llatinoamericans en camí del desenvolupament: les fites revolucionàries no partien de 0. Mao Zedong tampoc dormia al ras: era el fill gran d’uns camperols pròspers que, a més, tenien prou com per prestar, és a dir, fer de banquers als veïns. Segurament no li calgué fer anar la falç per segar arròs. Andreu Nin era fill d’un sabater del Vendrell, de casa modesta, però negoci propi, llavors: burgesos. , Xirinachs provenia d’una casa bona de l’Eixample, Pallach, de pagesos, però no pas jornalers, Rafel Ribó no ha estat mai classe obrera. I potser no cal exigir-ho, això no atorga cap qualitat especial. Els avenços els fa la gent amb formació teòrica i tècnica, no pas aquells que, pobrets, només poden aportar la força de llurs cossos i llurs braços. El dia que la llar robotitzada es generalitzi, ja no caldrà ni passar el drap de la pols, ens dedicarem tots a pitjar botons durant una part del dia per fer que el món funcioni i per fi podrem dedicar-nos en exclusiva a la cultura del cos, a l’amor sincer o al conreu de la metafísica. S’haurà acabat el proletariat.
El mal, avui, no rau en l’existència d’unes desigualtats que, d’una o altra mena, seran eternes mentre l’home estigui configurat com fins ara. El mal rau en la misèria i en l’explotació desmesurada, en les guerres produïdes per l’afany dominador d’uns grups vers uns altres. Obrers o burgesos, nobles o plebeus, l’origen és tan sols un punt de partida que no determina el resultat final si la societat disposa d’uns mínims generals d’ensenyament, de sanitat i de llibertat com per poder trobar cadascú el seu lloc (i fins per canviar de lloc). El destí de les persones no es basa en una determinació innata, excepte el cas de països superpoblats de gent, i de polítics criminals. L’acció individual i pública de persones inconformistes, que aprofiten llurs avantatges “de classe” ha estat el motor d’avenç social a través de processos –o sincopadament– que, de fet, en perspectiva històrica, mai no tenen aturador. Tanmateix, les transformacions semblen lentes per a aquells que voldrien resoldre totes les incògnites d’un cop sec, radical. Tot i això, pocs afirmarien avui que la prosperitat i la voluntat d’assolir el propi somni són menys possibles a Occident (destí de la immensa majoria de les migracions del món) que no pas a Rússia, a la Xina o a Cuba, per posar, tan sols, uns exemples ben poc innocents. La diferència entre aquests països i els occidentals no és pas l’absència de burgesies, sinó que en aquests la burgesia forma la classe funcionarial, no viu dels riscos de les seves accions i inversions, no es veu obligada a evolucionar per l’acció de la competència o dels resultats democràtics: la responsabilitat individual en els sistemes “orientals” es difumina en la grisor d’un sistema oligàrquic.
