L’esquerra independentista té un problema: l’enfebrament pueril per l’acció anecdòtica, és a dir, la insistència malaltissa en l’ús de l’anècdota en l’acció política, que és de fet una mostra d’una impotència política i programàtica seriosa.
A un pas del centenari de la Revolució d’Octubre, l’esquerranisme que afligeix el moviment independentista actual, pren ara -a diferència dels temps de Lenin-, un vessant de caràcter més aviat senil, relacionat amb una incapacitat política ja cronificada.
Prioritzant una vegada més l’estètica facileta en lloc de l’acció política sòlida, aquests dies s’ha jugat altre cop amb la unitat de la majoria parlamentària independentista al Parlament de Catalunya, amb la diferència que ara la pretensió tan buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols, sembla que ha fet tard. Un esforç políticament va, doncs, que l’únic que aconsegueix és enfonsar una mica més un projecte polític col·lectiu en la marginalitat.
Substituint amb l’anècdota propagandística simplista la defensa sòlida d’un programa polític, es pot aconseguir una presència mediàtica efímera que pot ser gratificant per a algunes ànimes poc exigents... però algú es pensa que amb aquests mètodes mancats de perspectiva es pot arribar a construir una Unitat Popular arrelada a les classes populars catalanes? Això és com vendre’s un objectiu polític de molts, per un plat de manies d’uns quants.
