La magnífica lletra d’Ovidi Montllor ja ens ho advertia: “Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.” Una jugada que a moltes persones d’aquella generació els va “glaçar el riure”, mentre altres tants feien fortuna i emprenien una plàcida vida material escalant en la carrera personal. L’any 1976 el cantant d’Alcoi composava aquesta cançó advertint dels perills que anunciaven la reforma i reinstauració monàrquica. Tal i com ha remarcat David Fernàndez amb motiu de l’espectacle “Ovidi” en què participa, l’Ovidi “Les va veure venir de lluny i ho va clavar lampedusianament a “Encara nois, encara”».
Doncs bé, sentint la lletra d’aquesta cançó m’han vingut al cap tot de missatges inconcrets i fàcils pronunciats des de sectors que volien enterrar la lluita organitzada de les darreres dècades i abatre verbalment la casta del 78, i ara, ben aviat, abracen incondicionals la mateixa carta magna imposada pels militars espanyols i les oligarquies franquistes. De mica en mica es posa de manifest l’enganyosa retòrica dels revoltosos de bar de facultat, que propugnaven teories estrambòtiques que sonaven tan bé, i que encara reprodueixen als mitjans per tal de no dir res (atenció a les perles com les de Gemma Ubasart: "indiscutible per als actors que han de nuclear una aliança pel canvi"; o de Raimundo Viejo: “(2012) ...las CUP precisan de un discurso político complejo, muy alejado de su habitual lógica de autoconsumo identitario. (...) Si tardan en darse cuenta de ello ya pueden dar por buena la self-fulfilling prophecy que hoy le lanza la maldición de las encuestas.”).
I és que l’Ovidi Montllor va advertir el 1976 d’un fenomen que ara torna: el magnetisme i l’encantament del reformisme, que engoleix lluites i principis polítics, i ètics, que digerirà a la panxa del bou institucional.
La intervenció institucional té aquests riscos. I cal ser-hi i abordar-los. Es tracta d’uns perills del quals no estan exempts els sectors més dinàmics i polititzats de l’esquerra independentista. És clar. I que per fortuna, sembla, la tensió i el dinamisme de l’eix nacional ens n’allunya (malgrat els pronòstics errats d’aquells que donaven ales als revoltosos de bar de facultat, als teòrics de la no-organització, obeint a vincles d’amistat o i a la pedanteria estètica).
Atenció a la jugada, que comença a ploure una altra vegada. Convé que siguem molt cauts i advertim com aquells del no diàleg, de la mà dura, de la tisoreta, aquella papallona, aquells que tant resaven... són ben bé una altra cosa. No somriem tan aviat, i allunyem-nos del tot del magnestisme reformista.
Encara nois, encara
No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.
Aquell que anava d'ocre, ara va de groc.
Canvia poc.
Aquella papallona, ara borinot.
No surt del pot.
Aquell que tant resava, ara va per sant.
Patim, patam.
aquell obrer del plom, ara plom i goma.
De broma a broma.
Aquell que dreta i dret, ara dret i dreta.
Turet, tureta.
Aquell que aconsellava, ara ja fot crits.
Estats Units.
Aquell de la mà dura, ara "dura-cràcia".
Ves quina gràcia.
Aquell de tisoreta, ara punyalet.
És més finet.
Aquell del no diàleg, ara parla amb tots.
El joc del bord.
Aquells del: hem guanyat. Ara no hem perdut.
L'arròs eixut.
Aquells volen ser ells, ara, abans, després.
Au! Corre. Ves!
Ah!
I aquell que no vivia, ara encara menys.
I els "borlis" plens.
No rigues massa de pressa, que se't pot glaçar el riure.
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada.
