Segur que recordeu la Diada de l'11 de setembre de 2014. Va ser aquell memorable dia on 2.000.000 de persones van desbordar els carrers de Barcelona per reclamar la independència, i mentrestant, a Tarragona, Societat Civil Catalana es contramanifestava i n'aplegava poc més de 3.500 a favor de la unitat d'Espanya. Un dels ridículs històrics més grans en el que portem de procés.
D'aquell acte en guardo moltes imatges a la retina. Des del somriure "profident" de l'exministra socialista Carme Chacón, feliç de tanta rojigualda, fins als autocars que la xenòfoba Plataforma per Catalunya va dur a la concentració. El que no oblidaré però, és com a les acaballes de l'acte, un membre del col·lectiu Contrastant que estava perimetrant la zona per comptar manifestants, se'm va atansar i em va assenyalar dissimuladament una parella d'homes per dir-me que anés amb compte amb ells, que els acabava de sentir dient que "a ese hijoputa de Jordi Borràs hay que romperle la cara". Textual. Res de nou a la vinya del Senyor, vaig pensar. Feia poc més de dos mesos, a una manifestació de l'ultradretana Somatemps, associació impulsora de la mateixa SCC, un individu va amenaçar el periodista Quico Sallés i un servidor de tallar-nos el coll. Instants després, un conegut ultra de la tropa neonazi de Sabadell va haver de ser placat literalment pels Mossos d'Esquadra quan intentava agredir-me. Somatemps, en aquell moment, estava presidit pel mateix home que presidia també SCC: un tal Josep Ramon Bosch, segur que a Joaquim Coll li sona el nom.
És normal doncs, que amb aquest desastre per endavant i havent quedat més que demostrats els vincles entre SCC i l'extrema dreta, el senyor Joaquim Coll no tingui altra sortida que publicar tuits i articles on m'acusa d'incitar l'odi contra SCC pel simple fet de fer periodisme i publicar un llibre. Una acusació molt greu que va en la línia d'això que ara en diuen postveritat com a eufemisme de mentida i que el victimisme unionista fa anar tan bé. Una acusació gruixuda que, al cap i a la fi, no pretén altra cosa que condicionar la llibertat de premsa. Precisament per això en Coll ha estat premiat amb una nova entrada al Mapa de la Censura als Països Catalans 2017. Felicitats, Joaquim.
El que passa però, és que al senyor Joaquim Coll no se'l creuen ni els seus perquè ja ha perdut tota credibilitat. No és cap secret —ho explico al llibre— que les millors fonts sobre la seva trajectòria me les van donar col·legues seus del PSC i de l'associació Federalistes d'Esquerres. És molt difícil creure un senyor que es fa dir socialista però que va com a ponent a actes d'una organització d'extrema dreta com Somatemps. Es fa complicat entendre l'argumentari de Joaquim Coll, acusant l'independentisme de totalitari, quan resulta que, mentre ell feia un discurs a l'acte fundacional de SCC, qui li aplaudia l'arenga era Santiago Abascal des de les primeres files del teatre Victòria. Abascal, president de Vox, aquell partit que vol suprimir l'estat de les autonomies i el dret a l'avortament.
Mentre l'11 de setembre de 2014 a Tarragona en Joaquim Coll explicava les maldats del nacionalisme —els nacionalistes sempre són els altres, oi?— els nazifeixistes de Democracia Nacional es passejaven impunement per "la festa del seny". Just al mateix moment que el senyor Joaquim Coll sortia televisat per les enormes pantalles gegants de la plaça de Catalunya que SCC havia instal·lat per celebrar el 12 d'octubre de 2014, els neonazis del Movimiento Social Republicano hi eren presents amb les seves banderes, els neofeixistes del casal Tramuntana l'escoltaven amb una pancarta on hi deia "La pàtria no es vota", els integristes de Vox aixecaven una lona gegant amb el lema «España somos todos», i els xenòfobs lepenistes de PxC presents i pancarta en mà on s'hi llegia "Pujol i la casta ens roben". Ja no parlem dels ultres que van desplegar banderes falangistes, dels legionarios cantant el Cara al Sol, o de les nombroses banderes franquistes que hi havia aquell matí d'octubre. Tot plegat ja és prou conegut tot i el silenci dels grans media. Qui ho vulgui corroborar ho pot fer amb aquest recull fotogràfic.
El problema de Joaquim Coll és que se li desmunta el discurs de cop quan les amenaces de mort les rebo jo i no ell i que per aquest motiu he hagut de posar 4 o 5 denúncies en poc més de tres anys. El refotut problema de Joaquim Coll és que jo estigui més segur fotografiant neonazis a Alemanya que a una manifestació dels demòcrates de SCC. És a conseqüència d'això que no vaig anar al xou de SCC del 19 de març a Barcelona, perquè com que no era el primer cop, sabia molt bé el que passaria. No anava errat: des d'aquell dia fins a tres periodistes s'han posat en contacte amb mi per advertir-me que hi havia manifestants buscant-me, preguntant per mi amb ganes de gresca. Però és clar, ja sabem el que passa a Catalunya, oi Joaquim Coll?
