Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La condemna del 9N i la via insurreccional
14/03/2017 Manel Fantassin

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres:

1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús.

2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i:

3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant.

Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit.

A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe).

Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de què “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent?

Per un costat, des de l’esquerra que va lenta i no té pressa perquè va lluny, tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari.

Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid