L'entrevista, publicada al número 474 de Canigó, ens acosta als preparatius de l'operació que Francesc Macià i Estat Català van organitzar des de l'exili per posar fi a la dictadura de Primo de Rivera i obrir el camí cap a l'alliberament de Catalunya.
Josep Marlès hi recordava les dificultats econòmiques, les mancances militars, les relacions entre els conspiradors i, sobretot, el compromís d'aquells militants que estaven disposats a travessar la frontera per iniciar una insurrecció.
Un dels aspectes més significatius del seu testimoni és la visió que ofereix de Francesc Macià. Segons Marlès, Macià no concebia l'alliberament nacional desvinculat de l'alliberament social, encara que els seus plantejaments fossin més idealistes que no pas fonamentats en una anàlisi política i social sistemàtica.
Marlès també destacava que la majoria dels participants eren obrers, mentre que els militars professionals constituïen una minoria. Aquesta realitat condicionava la preparació de l'operació, que havia d'afrontar importants dificultats organitzatives i materials. Malgrat tot, els conspiradors van treballar en l'elaboració de mapes, l'estudi dels punts de penetració i la preparació militar.
El relat també posa de manifest les contradiccions entre el catalanisme conservador i el projecte independentista de Macià. Marlès recordava les dificultats per aconseguir finançament i criticava l'actitud dels sectors econòmics vinculats a la Lliga, poc disposats a donar suport a una iniciativa insurreccional. L'emprèstit Pau Claris i els contactes internacionals van formar part dels esforços per obtenir els recursos necessaris.
Més enllà dels preparatius polítics i militars, l'entrevista recupera la dimensió humana de la conspiració. Marlès evocava la convivència amb Ventura Gassol i altres companys, les reunions, les anècdotes quotidianes i l'ambient d'esperança que compartien els militants.
El desenllaç arribaria amb la intervenció de la policia francesa, després que la detenció d'una part dels italians implicats comprometés l'operació. La insurrecció va quedar frustrada abans que els grups poguessin travessar la frontera.
Tanmateix, Marlès no amagava les febleses de l'organització ni les improvisacions que havien acompanyat els preparatius. El seu testimoni combinava l'admiració per Macià amb una mirada crítica sobre les possibilitats reals d'aquella empresa.
L'entrevista acabava amb una reflexió sobre la necessitat de recuperar aquella història, que considerava insuficientment explicada: «Allò va ser realment molt important i encara no se n'ha escrit res».
Publicades l'octubre de 1976, en plena Transició, les paraules de Josep Marlès adquirien una significació que anava més enllà del record personal. Recuperaven una tradició independentista que havia plantejat la ruptura amb l'Estat espanyol i que, en una part dels seus protagonistes, vinculava l'emancipació nacional amb les aspiracions de justícia social.
Cent anys després dels fets de Prats de Molló, el testimoni de Josep Marlès ens recorda que aquella iniciativa no va ser únicament l'obra de Francesc Macià, sinó també la d'un conjunt de militants, molts d'ells d'extracció popular, que van assumir riscos personals i polítics en la lluita per l'alliberament nacional.
Recuperar les seves veus és també una manera de preservar una memòria combativa que permet conèixer les aspiracions, les contradiccions i les experiències d'aquella generació independentista.
Font: Jordi Planas, «Amb Josep Marlès, un dels de Prats de Molló», Canigó, núm. 474, octubre de 1976, pàg. 17.
