Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Insubmissió i unilateralitats
07/07/2016 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Per Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Parteixo de la consideració que la frustració de la tercera via amb la victòria de l’antic règim a l’Espanya de sempre, reforça definitivament la via unilateral a Catalunya.

Dic l’Espanya de sempre incloent-hi la pujada del PP a Barcelona i a Catalunya en general en un moviment que cal interpretar com una reafirmació que, si calia concentrar el vot espanyolista, la millor votació era concentrar-lo a mans del PP i premiar, de passada, el combat legal i il·legal que aquest partit i el seus ministres, sobretot en Montoro, en Garcia Margallo i en Fernández Diaz, estan realitzant en els fronts econòmic, diplomàtic i de guerra interna policial i de connexió amb les instàncies judicials.

No cal fer escarafalls per la utilització de les institucions per instigar una persecució política amb la concurrència del poder judicial i els mitjans de comunicació amics; els mes perjudicats han estat els de C’s de Rivera  i possiblement el PP també ha arreplegat alguns vots dels de la Unió de Duran, ferida de mort però amb alguns amics poderosos com el Grup Godó. Cal comptar amb aquesta guerra bruta, que no és d’ara sinó de llarga tradició i cal comptar que la corrupció és un element tan estructural de la societat i la política catalana i espanyola i ve de tant lluny que no provoca grans disfuncions a l’hora de votar. Aquests dies més d’un opinador o politòleg ha reproduït un diàleg famós que l’escriptor Valle Inclán posa en boca d’un enterramorts a l’escena 14 de Luces de Bohemia : «En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo». Doncs això és , precisament, el que estem comprovant ara mateix arran d’aquesta segona tongada d’eleccions espanyoles.

 Un altre tema és la trajectòria electoral dels comuns, que ha estat molt menys exitosa del que preveien: que hagin tret gran part dels seus vots dels Països Catalans i Euskalherria, que no hagin sobrepassat els vots i els escons del PSOE, i que el seu paper polític no deixarà de ser testimonial, fa pensar que, malgrat que ells es queixen

d’haver estat perseguits i vilipendiats, el seu paper als Països Catalans, i sobretot al Principat i a Euskalherria, ha entrat en una gran operació d’estat destinada a frenar i desviar la força del moviment independentista. La valoració que ells van fer dels seus resultats estava molt condicionada pels resultats dolents a Espanya;  tot i que  ni a nivell general del Principat ni a les quatre capitals sumen més que la suma de vots d’ERC i CDC – han considerat que la seva victòria és incontestable i que haver perdut gairebé 80 mil vots a Catalunya és anecdòtic i els dóna forces per plantejar-se, en la imminent consulta electoral del Principat, el desallotjament de JuntsXSí del palau de la Generalitat i del Parlament. Ara, el seu cap de files a Madrid ja va dient que «El Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) no és el desllorigador: la sortida són unes eleccions constituents», «que en Comú Podem ha d’aspirar a la construcció d’un espai propi» i que s’ha d’ampliar l’espai del moviment del 15 M, però que no participaran de “fugides endavant”.

És a dir que els comuns ens ofereixen la vella cançó d’”ara no és el moment, que cal acumular forces per transformar la situació a Espanya, que definir aquest país no vol dir separar-se de la resta de l’estat, que cal temps per vertebrar un govern (espanyol) del canvi. En fi, res de nou que no hàgim sentit en els últims 40 anys: aquests Comuns han heretat la Puta i la Ramoneta i l’ara no toca  d’un insigne cap de files de CDC i CIU , que s’ha revelat el rei de l’ensarronada i del frau.

Si per “fugides endavant” s’entén avançar decididament cap a la República Catalana Independent i això requereix grans dosis d’insubmissió, i d’il·lusió és evident que aquests comuns han estat creats per impedir precisament aquesta opció; s’estimen més la subordinació i el sucursalisme disfressat d’espai propi (espai propi que no tindran al Parlament espanyol) , quan espai propi vol dir treballar per frenar l’avenç de l’independentisme, cosa que ja esta fent des de l’ajuntament de Barcelona el tàndem Colau-Collboni.

Tot fa pensar que aquest estiu, fins a l’11 de setembre serà un moment clau per debatre el nou pas endavant en la construcció de la República Catalana Independent; tot fa pensar també que aquest nou pas endavant serà un pas d’insubmissió i unilateralitat, a més d’estar acompanyat de les conseqüències penals de la consulta del 9 de novembre davant dels tribunals, de la moció de confiança plantejada al Parlament pel President de la Generalitat, dels resultats de refundacions i congressos de grups polítics i del treball incansable de les clavegueres de l’estat.

RUI? , DUI? En parlarem una mica més endavant, però no són incompatibles. Només dir que, en la meva opinió el 9 de novembre de 2014, tal com diu Clara Ponsatí ens vam expressar de manera contundent però no vam decidir res, ni era una expressió vinculant. Ara ens cal una inscripció censal com fan als països democràtics i disposar d’un cens propi i sobretot comunicar de manera clara als catalans i catalanes, als espanyols i a la comunitat internacional que estem determinats  a plantejar una confrontació de legitimitats

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid