Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les llengües pròpies de la República catalana
20/04/2016 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

Per Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i de l'ANC

El manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent” signat inicialment per més de 200 estudiosos de la llengua, docents , escriptors i escriptores, i professionals que treballen amb la llengua i impulsat pel grup Koiné de la nova associació Llengua i República ha aixecat moltíssima polseguera pel fet de constatar sense embuts la precària situació de la llengua catalana, denunciar la ideologia política de l’anomenat “bilingüisme” com una forma d’encobrir i legitimar la subordinació del català i el consegüent procés de substitució lingüística de català pel castellà i manifestar que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana «com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a ala llengua». La virulència d’algunes respostes en contra del  manifest a càrrec de mitjans de comunicació, alguns polítics, i professionals de la llengua demostra que s’ha tocat un element clau del procés polític sobiranista i que les posicions d’ambigüitat que volen mantenir alguns partits i personatges públics no es poden mantenir davant les urgències de clarificació que planteja el manifest.

Aquest és un tema que no ha estat objecte de debat profund al si de la militància de la CUP, per bé que figura en els seus documents programàtics com després analitzaré; ja crida l’atenció que en el text de la resolució del 9 de novembre i en el pla de xoc que l’acompanya.no hi figura cap mesura concreta relativa al foment, sobretot de l‘ús, de les llengües catalana i aranesa; n’hi tant sols se’n fa referència explícita en l’apartat 4 sobre educació del popularment conegut com “pla de xoc”. Va ser –crec- el regidor de la CUP de l’ajuntament de Girona Lluc Salellas que, en el context del debat sobre la investidura de Mas proposava una posició negociadora en què no només es reclamava aturar els processos de privatització o garantir l’accés a la sanitat per a tothom, o aplicar la ILP de pobresa energètica o garantir el dret a l’avortament o desobeir la LOMCE sinó també explícitament un pla de foment de la llengua catalana.

Que en una negociació sobre un temps de procés constituent polític no aparegués una menció concreta sobre les llengües a la futura república revelava o bé una negligència i desídia preocupants       o bé que ja hi havia un pacte tàcit sobre la qüestió en què triomfava la conservació de l’actual statu quo autonòmic de bilingüisme i subordinació del català i l’acceptació de la cooficialitat desigualitària derivada de la Constitució Espanyola. En fi, que sembla que s’acceptava la tesi típica,-que assumeix no únicament l’unionisme nostrat sinó també una part important del sobiranisme i del que es presenta com a federalista-, que som una nació bilingüe (dues llengües, un sol poble) i que això només ens reportarà beneficis en convivència, en accés a una universalitat cultural i econòmica (el món del castellà de 500 milions de parlants) i en garanties que el català continuarà fent la viu-viu en pla simpàtic, sense “demagògies” de demanar l’impossible (pujar a l’Everest sense oxigen, segons l’editorial de l’ARA), amb capacitat de “seducció”, ( En català, si us plau vaja!).

Està clar que els que hem de tenir “capacitat de seducció” i ganes de “preservar la convivència” som els que tenim com a llengua inicial el català o l’aranès; el castellà/espanyol , en canvi, amb l’article 3 de la C.E en té ben bé prou: aquest article és un manual perfecte de seducció i un pla meravellós de foment de la convivència: diu textualment en el seu punt 1:« El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».i el punt 2 admet «Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus estatutos»  I sort que “las demás lenguas españolas” són innominades perquè si no probablement tindríem una llista interminable de valencià, mallorquí, menorquí, català, formenterenc, Xapurreao ...

L’actual statu quo, doncs, parteix de la desigualtat perquè imposa la supremacia de la llengua castellana com obligatòria en el seu territori històric i en els altres territoris en què s’ha imposat políticament, la, continua amb la subordinació del català al castellà i acaba consagrant la ideologia bilingüista de què som un poble naturalment i feliçment bilingüe que gaudeix d’una llengua obligatòria i una altra llengua que és titllada de “pròpia” i “oficial a Catalunya juntament amb el castellà”. El punts 3 i 4 de l’article 6 de l’estatut catalunyès són summament divertits i permeten comprovar el grau de serietat amb què ens podem prendre tot el conjunt: 3.- «La Generalitat i l’Estat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural i lingüístic» i 4.-«La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests afectes, la Generalitat i l’Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català».

Si llegiu atentament aquestes textos i sabeu què n’han fet successius governs a Madrid tant del PP com del PSOE i quina força hi han exercit els successius governs autonòmics a tots els Països Catalans, traureu la conclusió que com més aviat millor pel bé del català i de l’aranès hem de trencar amb l’Estat Espanyol i hem de trencar amb l’autonomisme.

Deia al començament que no hi ha hagut debat lingüístic gaire aprofundit al sí de la militància de la CUP que, per exemple aboqui els militants a usar el català en la vida corrent, però també en els judicis, actes jurídics, declaracions de tota mena... ; si que es pot detectar a través dels seus documents programàtics que hi ha un posicionament ideològic sobre el model lingüístic dels nous Països Catalans que fa una aposta clara «per tal que el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres sigui la llengua comuna de cohesió social de les persones que convivim en aquest territori , la qual ha de disposar de tota la cobertura jurídica necessària (un concepte que es pot identificar amb el d’oficialitat) per tal d’assegurar que el català serà la llengua primera de tots els àmbits de la societat catalana». (Documents programàtics de l’Assemblea Nacional de la CUP juliol 2014).

En la futura Constitució de la República Catalana independent caldria establir que el català i l’aranès en el seu territori són les llengües que conformen històricament l’eix integrador de la nostra ciutadania i la llengua comuna nacional en un marc on s’ha de contemplar també el plantejament d’una regulació amb drets i deures dels usos lingüístics de les llengües –les que ara són al mateix temps llengües de dominació i d’immigració com el castellà/espanyol i el francès) i les que són procedents estrictament de moviments migratoris com l’ amazig, l’àrab, el romanès, el búlgar, el xinès, el tagalog...

Hem d’entendre també que els catalunyesos no podem tractar la llengua catalana i el seu estatus jurídic com si es tractés d’una llengua de les quatre províncies de la CAC i no hi tinguessin res a dir la resta de Països Catalans.

En el procés constituent hauríem de debatre en profunditat un gran pacte lingüístic entre tots –científics sociolingüistes, institucions polítiques i ciutadanes i els parlant, sobretot el voluntariat lingüístic organitzat- i posar-nos d’acord en uns quants punts fonamentals: primer, no som una nació bilingüe , som una nació bilinguitzada, que és diferent, i la bilingüització  no ha estat precisament ni voluntària, ni pacífica. Segon, ens hem de comprometre com a societat a revertir com més aviat millor la situació de minorització, subordinació i substitució de la llengua catalana i recuperar-la com a llengua habitual i de trobada comuna lingüística de tothom. Això no es fa a base de fer unes quantes lleis o declaracions solemnes d’oficialitat única a la Constitució , no almenys només a base de legalitat. Es tracta d’un gran procés social i de compromís nacional que ha d’interessar a tota la població, vingui d’on hagi vingut i tingui la llengua familiar inicial que tingui; tercer: hem d’aspirar a ser una nació de ciutadans políglotes, cultes, i respectuosos amb totes les llengües que conviuen dins les famílies catalanes. Quart: hem de distingir entre drets i deures lingüístics nacionals i drets i deures lingüístics individuals, entre una oficialitat lingüística comuna i una oficialitat administrativa d’altres llengües que la catalana, per tal de facilitar la vida de tothom.; cinquè hem d’invertir també en llengua en R+D en aquest cas explorant totes les vies científiques, polítiques, jurídiques, emocionals, psicològiques i de tota mena per progressar tant en un objectiu comú de recuperació de la llengua catalana com per facilitar la convivència entre les múltiples llengües actuals dels catalans, singularment per motius demogràfics, històrics i d’interès comú les llengües espanyola/castellana i francesa, que parlem ara els catalans del sud i del nord.

I suggereixo que ens adherim a allò que ha dit Francesc Canosa a l’ARA (07-04-16) «si voleu canviar la història sortiu al carrer i parleu en català: això sí que és ser antisistema...»

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid