Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Querellants, querellats i carallots
19/10/2015 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i del Col·lectiu Drassanes Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i del Col·lectiu Drassanes

Per Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona

Ja hem entrat en plena reacció dels resultats de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre i estem a la primera setmana de les reaccions furioses dels unionistes amb l’objectiu de sembrar els dubtes i la mala maror entre els triomfadors: ja han entrat en escena els tribunals espanyols i els querellants habituals; ja tenim una col·lecció d’autoritats polítiques catalanes querellades per l’organització de les votacions del 9 de novembre. I ja tenim una colla de carallots disposats a ressuscitar un cop més les difuntes terceres vies amanides ara amb la famosa i fantasmagòrica reforma de la Constitució espanyola o el no menys famós i quimèric “referèndum pactat”.

Val la pena analitzar breument no solament els resultats en vots i en escons sinó també la lluita política consegüent per dominar el relat sobre aquests resultats, lluita que, si ens descuidem, estan guanyant precisament els perdedors dependentistes, més llestos, poderosos i, sobretot, amb menys escrúpols i més cinisme que els guanyadors reals.

Perquè els guanyadors han estat clarament els partidaris del Si a la independència i els perdedors els partidaris de seguir dependents i lligats a l’Estat espanyol. Però si bé els primers han comès uns quants errors, els segons saben vendre els seus defectes com a virtuts i els seus errors com a desviacions sense importància de les seves pretensions.

D’entrada aquestes eleccions plebiscitàries i constituents han permès deixar de banda dos mites recurrents que ens tiraven en cara: 1) el plet sobre la independència de Catalunya no interessa la gent, que no veu quina relació hi ha entre la independència i la seva vida i problemes de cada dia i 2) el mite de la majoria silenciosa que és això, majoria que no s’expressa; doncs la participació tan elevada qui hi ha hagut demostra que els dos mites eren falsos i eren fruït d’una manipulació interessada.

Ara abordem els errors nostres:

Que anàvem cap a unes eleccions en clau plebiscitària però que no es tractava, en cap cas d’un referèndum de resultats i lectura clara, tots ho sabíem; sabíem, a més, que l’ambigüitat volguda sobre el Si o el NO de candidatures com les de “Podemos+ICV-EUA” o UDC impediria que poguéssim comptar el total de Si i així només tindríem un indicador sobre el mínim de Sís; sabíem que el vot exterior no tindria gaires possibilitats d’expressar-se degut al desastre del servei exterior espanyol i la seva mala fe comprovada; sabíem que candidatures com la del partit pirata o d’altres semblants serien una incògnita respecte al Si o el NO. Tot això ho sabíem i no obstant no vam tenir ni la prudència ni la intel·ligència de denunciar-ho clarament i de no lligar les estratègies d’una DUI a un resultat d’una majoria absoluta de vots individuals, que sabíem molt difícil. No obstant tot això, s’ha arribat pràcticament al 48% de Si (han faltat uns 80 mil vots per assegurar una majoria absoluta) i encara hi ha algú que s’empassa que som uns perdedors!!

També ha estat un error deixar prioritzar durant la campanya electoral el tema de la presidència del futur govern provisional. Perquè el punt de partida no era ni és abatre una persona en concret ni un partit en concret sinó un sistema sencer, el sistema autonòmic, que, al seu torn és una peça essencial del sistema constitucional espanyol de la transició, monàrquic, neoliberal capitalista i profundament corromput i corruptor. Trencar tot aquest sistema és el que dóna sentit i esperança a la ruptura amb l’Estat Espanyol i a la construcció d’una República Catalana i no a l’eliminació d’un polític determinat.

Sabíem també que el sistema de partits polítics que ha sustentat aquest sistema autonòmic al Principat ha tingut una columna vertebral doble que ha estat CDC -i molt aviat CIU- i el PSC-PSOE; altres forces s’han sumat a la menjadora amb més o menys fortuna però sempre han estat perifèrics:CIU i PSC_PSOE han estat la columna vertebral del sistema autonòmic i també la columna vertebral de la corrupció, uns dominant l’escenari parlamentari autonòmic i els altres dominant l’escenari dels grans municipis; per això és políticament fals penjar la llufa del 3%, o el tant per cent que sigui, a CIU i no penjar-la també i sobretot al PSC; per això quan es fa més manifesta la crisi econòmica i social des del 2007 comencen les retallades socials- i aquí les comencen i les fan tant el tripartit en pes com després el govern de CIU-.

I per això ara tenim conjuntament la crisi de l’autonomisme i la crisi de la seva columna vertebral política CIU-PSC: CIU ha esclatat i s’ha separat de UDC i CDC es debat en un posició molt difícil entre els afers de corrupció que l’afecten de ple, l’actuació de l’Estat Espanyol que li reclama una subordinació absoluta i una necessitat d’enganxar-se al carro de la sobirania perquè així li exigeixen tant les seves bases com un enorme gruix de la societat catalana. Es aquí on tant ERC com la CUP han de jugar les seves cartes de cara a forçar una immediata ruptura política amb l’Estat en clau de sobirania i justícia social.

Que el PSC ja no és ni ombra del que va ser i s’ha convertit en un producte polític residual a casa nostra, només aguantat per la seva subordinació a Madrid, és una realitat ben trista. Perquè tant PP (també residual) com PSOE estan sent electoralment substituïts per un grup de factura política neofalangista, nascut amb la sola ideologia de l’anticatalanisme i el combat contra la llengua catalana i que amb populisme i demagògia ha penetrat en territori propi del dependentisme espanyol de tipus popular; ni la CUP ni Podemos i els seus han pogut parar-li els peus de manera contundent;

Que la segona força política –encara que infinítimament lluny de la primera- sigui aquest partit Ciudadanos neofalangista, que parla que amb ells “En España vuelve a amanecer” és molt i molt perillós i preocupant; i enlloc d’invertir tantes energies en parar els peus a JuntsXSí el que hauria de ser la nostra primera preocupació és analitzar per què aquest fenomen s’ha instal·lat a casa nostra i té la clara intenció de trencar la convivència i enverinar la vida política i social catalana.

L’experiment Podemos+ICV-EUA que havia debutat amb èxit a les municipals, sobretot a Barcelona, no ha aconseguit l’èxit que esperava: una campanya políticament desastrosa i una candidatura patchwork feta precipitadament amb elements de factura vella (ICV-EUA) que no ha engrescat ningú, més el fet que l’estrella emergent Colau, hagi girat l’esquena a la complexitat política d’aquestes eleccions i s’hagi reservat, amb el seu hispanocentrisme comprovat, de cara a les eleccions espanyoles, expliquen els resultats. Un fracàs que pot ser definitiu i irrecuperable si persisteixen, com tot sembla apuntar, en la mateixa fórmula i components.

I per acabar de complicar el panorama entren en escena els querellants – la central jurídica del PP amb els seus tribunla i el seu grup de suport Manos Limpias i porten el president de la Generalitat – ara en funcions- la vicepresidenta anterior i la consellera d’Ensenyament, davant dels tribunals per haver organitzat el que en aquells moments van anomenar despectivament “un butifarrèndum”. Ara resulta que el tal “butifarrèndum” va ser un acte polític protagonitzat per més de dos milions de catalans i organitzat per tres polítics que s’han saltat la legalitat i són uns delinqüents perillosos. I a més amenacen amb suspendre l’autonomia! Com si a hores d’ara mantenir l’autonomia fos la nostre principal preocupació i com si la tal autonomia a la pràctica ja no portés  més de dos anys intervinguda i suspesa i sense capacitat econòmica ni jurídica ni política.

De manera que entre querellants, querellats i carallots, la nostra obligació és sortir ràpidament d’aquest atzucac: ens cal una ruptura ràpida i ens cal que aquesta ruptura estigui protagonitzada per tothom i reflecteixi que un procés constituent no ha de tenir un lideratge exclusiu ni menys format per un equip del passat autonòmic si no és que ofereix garanties sòlides que no es farà cap pas enrere; allargar la formació d’aquest equip de ruptura o fins i tot deixar-ho per després de les eleccions espanyoles, com semblen plantejar o desitjar alguns seria portar a una situació bloquejada i a unes noves eleccions d’aquí tres mesos o bé la intervenció “generosa” del moribund PSC. Penso que això seria la tomba política del procés independentista per força temps.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid