Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Quan el DNI ve d’Almansa...
23/09/2015 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

“Som de Palma, visc a Barcelona i som a València. Avui em sent dels Països Catalans”. Això, si fa no fa, és el que va dir l’aleshores regidora d’ICV a l’ajuntament de Barcelona, i ara investigada per la sindicatura de comptes, Imma Mayol, allà pel remot maig del 2000 amb motiu de la constitució de l'Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster. Vatuadei! –vaig pensar en sentir-ho- Del meu lloc de naixement al de residència hi ha una quinzena de quilòmetres mal comptats però no em cal anar a cap lloc en especial per a identificar-me amb una determinada nació. Sento per igual que sóc al meu país tant si albiro els cims del Canigó, del Pedraforca, del Turbó o del Penyagolosa com si estic collint trumfos a l’hort o rovellons a l’obaga del mític Montraveta. N’hi ha, però, que es veu que necessiten trobar-se un entorn favorable per a fer afirmacions en aquest sentit.

En un entorn molt favorable, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, Germà Gordó va embolicar una mica la troca afirmant “la construcció d'un nou estat no ens ha de fer oblidar la nació sencera” i plantejant que la constitució catalana hauria de preveure l'opció que els ciutadans d'altres territoris dels Països Catalans poguessin demanar la nacionalitat. Les respostes de l’anticatalanisme van ser unànimes, acusant el conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya d’imperialista i les seves opinions d’intolerables, injurioses i totalitàries. On s’és vist que s’obligui la gent a poder decidir lliurement si vol demanar o no la ciutadania d’un estat amb el que pugui sentir-se identificada lingüística, cultural i/o nacionalment? Fuig, home, fuig! La llibertat, el concepte constitucional espanyol de llibertat, consisteix en obligar als actuals ciutadans espanyols a continuar anant pel món amb un únic DNI, que per alguna cosa van guanyar el plebiscit d’Almansa!

Com no podia ser altrament, un dels més furibunds detractors de les intolerables paraules de Gordó va ser el president del govern aragonès. Javier Lambán es va encendre com un misto fins al punt de parlar de la Franja i dels Països Catalans, això sí per a dir que la primera no formava part dels segons i que aquests no existien. Per a tractar-se d’una cosa inexistent déu n’hi do els maldecaps que dóna parlar de la “nació sencera” als defensors de la “nació única”!

Reaccions previsibles a banda, la polèmica hauria de servir per a que es comencés a parlar seriosament, a un costat i a l’altre dels futurs límits estatals, de quina ha de ser la relació de la República catalana i els territoris catalanoparlants que restin –esperem que provisionalment- dins de l’Estat espanyol, i entre aquests molt especialment la Franja de Ponent. A diferència del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de la Catalunya Nord, la Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no disposa d’un interlocutor propi per a tractar aquells temes que afecten a banda i banda de la ratlla que parteix el Pont de Muntanyana i que, en funció de com evolucionin els esdeveniments polítics a la Catalunya ara presumptament autònoma poden variar molt en el futur immediat. 

No és el ben bé el mateix quedar a un costat o a l’altre d’una fita si aquesta determina els límits geogràfics de dues províncies o dues comunitats autònomes “espanyoles”, com fins ara, o bé suposa formar part de l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. L’objectiu, a un costat i a l’altre, hauria de ser minimitzar els inconvenients que pugui comportar una frontera estatal i maximitzar els avantatges de disposar d’un estat propi. En serem capaços? Bufff! Quins problemes que comporta el simple fet de plantejar la possibilitat de poder arribar a escollir.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid