x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De constitucions, llengües i oficialitats
26/02/2015 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

“Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”. Mític titular de portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, sobre una foto a tota plana del, deien, Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. Malgrat l’estupidesa de la comparació –fer com Franco però al revés seria imposar el català com a única llengua oficial a Castella, Extremadura, Andalusia o Múrcia- no es pot negar que aquest discurs ha fet forat al nostre país, no només com a argument dels grupuscles més combatius contra la normalització lingüística sinó també ha estat interioritzat, disfressat de prudència, entre certs sectors del catalanisme cagadubtista. “No anem més enllà en això del català, no sigui cas que posem en perill la cohesió social i ens acusin d’intolerants...”

Una mostra d’aquest acomplexament podem veure’l aquestes darreres setmanes en el debat de les diferents propostes constitucionals per al futur estat d’aquest tros de país. Una de les reivindicacions històriques de l’independentisme i del moviment de lluita per la llengua  (l’oficialitat única del català arreu dels territoris on és llengua pròpia) que mai s’havia qüestionat es posa en dubte just en el moment de debatre com hauria de ser la constitució del nostre estat. Així dos dels tres esborranys constitucionals proposen atorgar grau de cooficialitat al castellà (1- equip del jutge Vidal) o espanyol (2- Juristes per la Independència); només l’altra proposta (3- enginyers de Joan Fonollosa) estableix l’oficialitat única del català a les institucions, tot incorporant una disposició transitòria que preveu una moratòria de deu anys durant els quals “els ciutadans es podran relacionar també amb les institucions de Catalunya en llengua castellana”.

Pel que fa a l’occità, el tractament que li donen els nostres “pares de la Constitució” és inferior a la reconeguda a l’Estatut d’autonomia de Catalunya 2006 i a la recentment aprovada Lei d’Aran. En la 1a proposta se’n limita la cooficialitat a l’Aran (“l’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català”). La 2a, molt més lamentable (“la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”), recorda articles de textos tant vergonyosos en matèria lingüística com els estatuts d’autonomia d’Aragó o d’Astúries. El tercer text proposat no fa cap referència a l’occità però és molt més respectuós amb l’Aran, que reconeix  com “una porció de la Nació Occitana enclavada dins dels territoris regits per les Institucions de Catalunya”, amb dret d’autodeterminació.

De les propostes de cooficialitat de l’espanyol a Catalunya, i encara més d’aquesta llengua i del català a l’Aran, es dedueix que potser molts dels aspirants a pares de la Constitució saben molt de lleis però que ignoren –esperem que no deliberadament- aspectes bàsics de la sociolingüística com que en una situació de bilingüisme, o trilingüisme, si la llengua minoritzada no disposa de més eines sempre acaba reculant en benefici de la dominant.

-Sí, tu digues el que vulguis però, en aquests moments, mantenir com a objectiu l’oficialitat única del català és un error...

Cert. No ens hem de confondre: l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà. Des del meu modest punt de vista, en un futur Estat que es correspongui territorialment amb l’actual comunitat autònoma de Catalunya, que el català esdevingui única llengua oficial de les comarques catalanoparlants, l’occità única llengua oficial de l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (Presidència de la República, Govern, Parlament, ambaixades, etc...) ha de ser el mitjà per a assolir l’objectiu desitjat, que no és altre que la plena normalització de cadascuna de les llengües en el seu propi territori; objectiu que, a l’hora, no deixa de ser també una eina de cohesió social i ...

-Que no! Que el que vull dir és que ara  no n’hem de parlar d’això! Que ens falten 400.000 vots per tenir una majoria clara a favor de la independència. Que, segons el CEO, el 75,8 % dels catalanoparlants votaria a favor de la independència i només el 6,9 % ho faria en contra, mentre que entre els castellanoparlants el 20,5 % votaria que sí i el 44,7 %, més del doble, s’hi oposaria. Creus que els convencerem si, d’entrada els diem que amb la independència la seva llengua, la llengua d’una part considerable de la població catalana, deixarà de ser oficial? 

Aquestes diferències entre el sentit de vot d’uns i altres en funció de la llengua habitual no són cap argument a favor de la cooficialitat de cap llengua aliena. Al contrari. Voleu dir que el que aquesta marcada dualitat demostra no és precisament la incapacitat del règim autonòmic, i del mitificat bilingüisme, de configurar un sol poble, al marge dels orígens lingüístics, culturals o geogràfics? 51 anys després de la publicació d“Els altres catalans” s’ha avançat molt, moltíssim, en la direcció apuntada per Paco Candel però, tot i que sembla tabú esmentar-ho, seria ingenu pensar que s’ha assolit una plena integració... i que aquesta es pot assolir sense tenir totes les eines de que disposen els estats.

La incorporació de sectors de població castellanoparlant a la lluita per la independència passa per la renúncia a una cosa tant bàsica com la plena normalització de  la llengua catalana (i de l’occitana) al seu propi territori? De cap de les maneres. Cal recordar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

La incorporació a l’independentisme de gent que encara hi és reticent passa per fer de la independència una oportunitat de construir un estat millor; una República catalana que pugui garantir a tots seus ciutadans i ciutadanes, independentment de quina parlin d’entre les més de 200 llengües documentades en aquest tros de país, un futur més lliure i, sobretot, socialment molt més just.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid