x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
D’institucions, pactes i eines de tall
03/06/2015 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Com que ja sabíem que ens n’acusarien, nosaltres mateixos ho vam posar al programa: “som una candidatura de gent jove i inexperta”... afegint-hi que la pràctica totalitat de candidats de les altres llistes malgrat no ser joves eren igual d’inexperts en la política municipal que els integrants d’aquella primera llista toranesa de la CUP. Érem joves, inexperts i amb quatre idees de com crèiem que havia de funcionar un ajuntament que topaven amb la manca de participació i amb l’opacitat pròpies d’anys i anys d’ajuntaments monocolors. Més enllà del cap de terme tampoc no hi teníem gran cosa: corria el 1999 i les candidatures municipals de (o amb participació de) l’Esquerra Independentista es podien comptar amb els dits de les mans, destacant-ne dues que ja havien esdevinguts referents d’èxit del municipalisme alternatiu: la CUPA d’Arbúcies i l’UM9 de (Sant Pere de) Ribes. Malgrat dubtes, incerteses i dificultats vam decidir ser-hi i, una i altra vegada, tornar-hi a ser. Setze anys ininterromputs de presència de la CUP a l’ajuntament de Torà; setze anys que començaven amb l’Esquerra Independentista en davallada i que s’acaben precisament ara, en el moment en que la CUP té presència al Parlament de Catalunya i ha assolit la seva màxima representació en les institucions municipals i supramunicipals –ep, fins al moment!- als ajuntaments (amb 385 actes de regidors, escampats per la major part de comarques de la Catalunya presumptament sobirana i amb els primers electes assolits al País Valencià), als consells comarcals (amb 57 consellers en 28 comarques) i fins i tot mitja dotzena d’escons a quatre de les anacròniques Diputacions provincials on, qui sap si influït pel caràcter foraster de les institucions, el company Eudald Calvo, regidor a Argentona, proposava entrar-hi a cops de matxet.

Amb setze anys potser també podríem reivindicar per a la CUP de Torà la condició de “referent”, però no pas per haver assolit els objectius que ens havíem fixat sinó per tot el contrari: diuen que s’aprèn més  dels errors que dels encerts i, podeu pujar-hi de peus, al llarg dels anys hem comès errades de l’alçada de la torre de Vallferosa. Una de les relliscades més evidents vam cometre-la ara fa dotze anys i en relació amb un tema de recurrent actualitat: els pactes postelectorals i, de retruc, l’entrada als governs municipals.

Les eleccions municipals de Torà de 2003, les segones en que participàvem, es van dur a terme enmig d’una situació excepcional –la detenció de tres joves toranesos sota la llei antiterrorista i la consegüent campanya de solidaritat, amb papers encara poc clars d’alguns personatges locals- i van ser les primeres en que no va haver-hi majoria absoluta: CiU va obtenir 4 regidors, la CUP 2 i Independents per Torà (embrió de l’actual llista d’ERC) 3. Amb aquest resultat perdíem una regidora respecte a les eleccions anteriors però passàvem a tenir la clau que decidiria el govern i no vam dubtar a fer-la  servir... malament.

Vam arribar a un acord amb Independents per Torà per a fer fora CiU del govern municipal, sent conscients que a part del nostre electorat podia no agradar-li el pacte però confiant en que al cap de quatre anys es veurien els resultats. Ens vam equivocar i molt. No vam entrar amb un matxet, ni tant sols amb un més nostrat podall, sinó que vam dedicar els primers mesos a tractar de treure l’entrellat de la situació financera de l’ajuntament i a preparar un dels temes que consideràvem prioritaris i que havíem inclòs al pacte de govern: la redacció d’un Reglament orgànic municipal (ROM) que inclogués el màxim possible d’eines de participació ciutadana –referèndums, participació veïnal als plens, consells municipals sectorials, etc-, basat en el d’Arbúcies però que calia actualitzar per les modificacions que hi havia hagut recentment a la Llei municipal. A poc a poc i bona lletra. I la vam cagar. “No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, extensiu a altres actuacions, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

 El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat”. Doncs no, no teníem quatre anys. El grup independent es va trencar i després d’un temps de governar en minoria una moció de censura va tornar el govern municipal als de sempre. El nostre pacte amb els independents no havia servit de res. Ens vam equivocar i les següents eleccions l’electorat ens va castigar (Crònica més extensa d’aquells episodis a CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)).

Potser a la majoria d’ajuntaments no cal entrar brandant  eines de tall. En alguns casos potser sí, no ho sé. Suposo que depèn del que calgui esbrossar. Del que estic totalment convençut és de la necessitat de fer allò que a Torà no vam saber: canviar les coses de manera pública i notòria des del primer dia; de que quan ens tornem a equivocar –seguim, seguirem- sigui per les accions que dutes a terme i no pels projectes que mandregen al calaix. Sense empenta no hi ha capgirament.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid