Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entre el Camamilla-Party la caverna lerrouxista
24/03/2015 Jordi Navarro
Jordi Navarro és geògraf i regidor a Girona per la CUP Jordi Navarro és geògraf i regidor a Girona per la CUP

Per Jordi Navarro, geògraf, militant de la CUP i regidor a l'Ajuntament de Girona

A Catalunya hi ha dos mons, o dos submons, que es retroalimenten l'un a l'altre. Dos espais polítics, econòmics i mediàtics que coincideixen en la negació d'un món en el qual milers, centenars de milers, potser milions de persones, ens sentim identificats.

D'una banda tenim el Camamilla-Party, la versió nostrada del Tea-Party més conservador. El Camamilla-Party és l'avançada mediàtica de la dreta sobiranista catalana, un entramat de professionals de la tertúlia que desplega la seva influència des de la Catosfera estant i des de tots els espais televisius, radiofònics i periodístics possibles. Es caracteritza per tenir una visió molt estreta del país, per criticar a tort i a dret a tot allò que fa olor d'esquerres i a rentar la cara tothora al govern convergent de torn, sigui on sigui. 

Els seus furibunds atacs a les esquerres només son superats pels seus biaixos racistes i especialment sionistes. A més es caracteritzen per tenir un pensament econòmic neoliberal que fa feredat i que criminalitza la gestió pública. S'acarnissa amb l'etapa del tripartit i encara avui continua entestat en qualificar de comunista estalinista tot allò que fa olor de qüestionar el dogma del lliure mercat. La darrera moda és mofar-se de la vestimenta d'en David Fernandez o alimentar els somnis humits de marujes neocons i fans de l'Artur Mas.

Tot el ventall de perfils és representat en el Camamilla-Party, des de tertulians moderats que defensen l'estatus quo capitalista fins als radicals provocadors que ataquen sense miraments tota alternativa de país que no passi pel clan convergent i els seus acòlits. Òbviament també hi ha una nodrida representació d'aquells que reivindiquen una Catalunya independent governada des de la "neutralitat" ideològica. En definitiva, que cada ens despertem amb algun representant entusiasta d'aquest conglomerat ressonant a les ones catalanes.

I per altra banda tenim la caverna lerrouxista. Un espai polític i mediàtic que cada dia desprèn furibunds atacs contra l'independentisme català i que no destria entre dreta i esquerra. Normalment els seus atacs van adreçats a la burgesia catalana però cada cop i de forma més descarada les seves dagues esmolades van adreçades contra tot allò que fa olor d'independentisme, inclós el radical anticapitalista.

La caverna lerrouxista imita a la perfecció la Brunete mediàtica i curiosament és practicant fervorosa d'una transversalitat espanyolista que abraça des de la monarquia fins al faïsme més extrem, passant per l'aristocràcia latifundista espanyola, la burgesia urbana espanyola, les forces armades i la Guardia Civil i acabant amb la pròpia Falange més salvatge i partidària de la unitat sagrada i divina de la inigualable i indivisible pàtria suprema espanyola.

Des de diaris convencionals fins a emissores de ràdio passant per les xarxes socials, la caverna lerrouxista irradia odi contra la burgesia catalana però les seves ferotges crítiques sembla que vagin més adreçades a la vessant catalana que no pas a la burgesa. Odien a la burgesia per ser catalana o per ser burgesia?

I és clar, en aquesta vomitada permanent contra l'independentisme català sense destriar bàndols i matisos, el pobre David Fernandez s'acostuma a endur una bona escridassada del lerrouxisme més imperialista. La famosa abraçada és l'excusa perfecte per insultar a en David i acusar-lo de mil pestes i més. La mateixa pressió que ara fa uns anys s'enduia el nostre estimat i empresonat amic Arnaldo Otegi la pateix ara en David Fernandez, que aconsegueix posar dels nervis a una colla de lerrouxistes que diuen que les banderes separen a la classe obrera. Però curiosament la bandera espanyola com a símbol de la seva indivisible pàtria suprema no és cap barrera de classe perquè consideren les barreres dels estats vigents com una norma divina que cal respectar i assumir com una normalitat caiguda del cel.

I enmig d'aquesta pressió som, resistint i reivindicant-nos. Reclamant que la independència i la revolució social formen part d'una mateixa reivindicació. És dur llevar-se cada matí i rebre pressió de les dues cavernes mediàtiques, per no parlar de la tercera caverna conservadora i espanyolista de Madrid.

Però la realitat és molt tossuda i som una bona colla de catalanes i catalans els qui somniem amb una República Catalana democràtica, lliure, socialista, ecològica, solidària, internacionalista i republicanista, amb drets socials, sanitat, educació, cultura, natura viva, una República Catalana que s'entesta en néixer malgrat que uns i altres li intenten impedir. 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid