Estat sí, estat no, estat independent sí, estat independent no. Està clar que no és la pregunta que jo hagués formulat. M’hauria agradat molt més una pregunta binària. Més fácil d’entendre i, sobretot, més fàcil d’interpretar-ne els resultats. Però els números del Parlament de Catalunya són els que són i s’han d’acatar i reflectir en la pregunta. Això és el que ha passat. Ni més ni menys. I se’n diu democràcia. No es pot obviar de cap de les maneres que hi ha 48 diputats antidemocràtics que no volen que es formuli cap tipus de pregunta i que, això és el més greu, la volen impedir de totes les maneres inimaginables.
Són les tres bessones de la por. Són els 20 diputats del PSC (quina pena de partit), els 19 del PP i els 9 de C’s. Són els nous feixistes del segle XXI. Ja sé que no els sentarà bé això que els dic però no se m’acut cap altra manera de definir millor els que volen impedir que ens expressem lliurement mitjançant urnes transparents plenes de vots. I plenes d’il·lusió. També tenim els 26 diputats cagadubtes que encara no saben si pugen o baixen. 13 són els d’Unió i 13 els d’Iniciativa per Catalunya. Demòcrates abans de tot, això sí. Ben diferents del bloc antidemocràtic dels 48. Se’ls ha d’agrair l’esforç que han fet. Finalment hi ha els 61 diputats sobiranistes, 37 de Convergència Democràtica de Catalunya, 21 d’ERC i 3 de la CUP. També se’ls ha d’agrair que hagin sabut renunciar a part de les seves pretensions.
Amb 61 diputats sobiranistes d’un total de 135 no podia sortir una pregunta millor de la que ens han proposat. Pensem-ho bé abans de criticar-la. És la pregunta de tots els demòcrates.
Per als sobiranistes diàfans, entre els quals em compto, la resposta als antidemòcrates ha de ser el doble SÍ. Sí a Catalunya i SÍ a l’estat independent. I també estendre la mà als que encara s’estan pensant el segon SÍ. Han de saber que seran benvinguts a la construcció d’un nou estat independent lliure, net, desvetllat i feliç. Necessitarem tothom. I será un procés extraordinari. Fantàstic. Un somni.
Hi he pensat molt i només hi ha dues respostes factibles: el NO absolut, que aborta el procés i ens aboca a mantenir l’statu quo i, per tant, a la desaparició a termini fix i el SÍ-SÍ a l’estat independent. O sigui a la plenitud nacional. En canvi, el SÍ-NO ens enviaria a un món absolutament incomprensible. Un estat no independent que formaria part d’Espanya. Que m’ho expliquin bé sisplau que no entenc res. Aquí els espanyols potser sí que hi tindrien alguna cosa a dir-hi, no creieu? Us imagineu anar a veure el Rajoy i dir-li “miri senyor president d’Espanya, sap què? que hem votat i hem decidit ser un estat però ens volem quedar amb vostès”. Segur que els ulls d’en Mariano començarien a donar voltes darrera les ulleres. Un estat dintre un estat. Amb quin repartiment de competències, pregunto? Ja ens els coneixem i no són de fiar. És el que té una relació de tres cents d’anys, que al final te’ls acabes coneixent. Si no, esperem a les conclusions del simposi “Espanya contra Catalunya” que segur que ens il·lustraran.
Siguem seriosos i ja que ens hi hem posat que no ens faci mandra anar a totes i ser grans com a país. Si la pregunta, producte d’un Parlament de Catalunya tan ric en matisos, ha hagut de sortir necessàriament ambígua, la resposta no ho haurà de ser. Les coses dites dos cops són més clares: el 9 de novembre de 2014 fem un doble SÍ. Fem un pic i un repicó de democràcia.
