El Jordi Martí ens recorda tot sovint que les paraules són punys i és que és evident que el significat que donem a segons què són una mostra del que volem dir o del que volem amagar.
Així, malgrat les relacions laborals a nivell general no hagin variat significativament en els darrers decennis, bàsicament uns vénen força de treball i els altres guanyen les plusvàlues, l'entorn mes formal si ho ha fet.
Ja no existeix un operari sinó un tècnic especialista en alguna cosa, un responsable d'alguna altra o un auxiliar tècnic agrícola que a grans trets seria el collidor de tota la vida. Tothom ha assolit algun títol o alguna mena de responsabilitat que l'eleven per sobre de la categoria de simple treballador o peó.
El cap de personal s'ha transformat en el difús departament de recursos humans, l'empresa es un vaixell on tots hem de remar pel bé comú i la gestió del personal es porta des de l'empatia per explotar les capacitats de tots i totes ja que, amb coaching, esforç, dedicació, hores i preocupant-se per un mateix es pot arribar a dalt de tot.
Els Estats s'han sumat a la moda dels eufemismes, les retallades son ajustos, dolorosos però necessaris (evidentment) conseqüència dels pobres treballadors que han estirat més el braç que la màniga, el retràs en l'edat de jubilació i el conseqüent augment dels anys cotitzats per assolir-la es envelliment actiu i finalment a França han inventat un curiós concepte per embellir la darrera reforma laboral, la flexiseguretat, aquest sí, un concepte insuperable.
I malgrat tot els noms canvien però les relacions es mantenen i la necessitat de canviar-les també.
