L'evolució de les societats depenen en bona mesura de l'orientació ideològica que prenguin els seus ciutadans. Amb tot, sóc perfectament conscient que aquesta qüestió és molt complexa i no pretenc fer un compendi de cites literàries ni tampoc citaré històriadors, antropòlegs, polítics, creadors...No pretenc fer-me l'esnob ni pretenc escriure de coses les quals no en tinc un coneixement gaire profund, més aviat supèrflu. Em limitaré a exposar el tema des de la meva pròpia perspectiva militant, des de la meva experiència vital.
La utopia és allò que volem i no acabem d'assolir, allò pel qual tants homes i dones han deixat la seva vida, és allò que ha guiat la vida i l'estratègia d'organitzacions, col·lectius, militants i persones. La utopia és profunda, dura, dolça i amarga alhora.
I el pragmatisme és a priori la renúncia a la utopia, l'aposta per allò cotidià, pràctic i prosaic. Pragmatisme i possibilisme, eina habitual de partits polítics, càrrecs directius, tècnics assalariats i sovint d'utòpics. Tot i així convé no confondre's i no barrejar els naps amb les cols, que sovint les barreges resulten indigestes.
Al llarg de la meva vida militant he vist molts abrandats defensors de les utopies i les pureses, i he vist també moltes renúncies i moltes patacades contra el mur de la realitat. La utopia és el combustible dels inconformistes, però la pròpia condició humana i el poder de l'enemic consumeix aquest combustible i inexorablement s'esgota, deixant lloc a un progressiu i incipient pragmatisme, compendi de moltes neutralitats ideològiques. En la seva immensa majoria però, el pragmatisme és el que alimenta inicialment una immensa majoria.
Com a revolucionaris ens equivocariem si només ens quedessim amb l'utopia i descartessim el pragmatisme, perquè amb una sola de les eines no s'assoleixen els objectius fixats. La realitat és dura i s'imposa i en moments difícils cal abraçar l'eina pràctica i aplicar-la, sempre i quan es tingui clar que és una mesura per avançar cap a la utopia, que en el nostre cas és la tossuda persistència d'avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans.
Els nostres enemics, és a dir, els espanyolistes i els capitalistes, creuen que la nostra utopia es tradueix en ingenuïtat i ineficàcia. La nostra feina és demostrar-los que tenim moltes eines per acomplir els nostres objectius i ni l'ingenuïtat ni l'ineficiència formen part del nostre arsenal ideològic. Tenim prou força per espantar-los i fer-los creure que som una amenaça real per ells. La utopia ens dóna la il·lusió i la força per resistir durant molt de temps i el pragmatisme i el realisme són les eines més a l'abast per convertir l'amenaça en una realitat.
