Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Garzón, ni oblit ni perdó
02/03/2012 Hemeroteca
Ahir, 23 de febrer, una data ben significativa, el senyor Baltasar Garzón va deixar de ser jutge en aplicació d'una sentència dictada pel Tribunal Suprem espanyol fa pocs dies que l'inhabilita per al desenvolupament d'aquesta professió per un període d'onze anys.

Aquesta decisió ha estat rebuda per determinats progressistes espanyols com una victòria dels sectors conservadors i un atac a les llibertats; bàsicament perquè els qui finalment han actuat contra el fins ahir jutge Garzón han estat grups i personatges situats en la ultradreta més espanyolista, tant pel que fa a la trama Gürtel com a la investigació sobre els crims del franquisme. Més o menys el mateix que va passar anys enrere, quan el fins fa poc considerat jutge estrella de l'Audiencia Nacional va decidir perseguir l'exdictador xilè Augusto Pinochet.

La realitat, però, és que no ens hem de deixar enlluernar per aquests casos concrets en què el jutge Garzón ha actuat contra polítics corruptes, franquistes no penedits o exdictadors sud-americans. La cara real d'aquest personatge sempre va ser una altra de ben diferent. Sempre va ser una peça del sistema repressor de l'Estat contra ciutadans catalans i bascos que lluitaven contra el marc establert.

És a dir, mentre el pes del sistema politicojudicial espanyol, a través seu i d'altres jutges de l'Audiencia Nacional, queia sobre aquells que lluitaven per la independència de la seva nació, per les llibertats del seu poble, mai no es van qüestionar els seus mètodes maldestres, barroers i que vulneraven greument drets fonamentals dels detinguts; ha estat després, quan aquest jutge ha resultat molest per a sectors intocables de l'Estat, quan el mateix sistema ha volgut treure-se'l del damunt.

Fa un parell d'anys, el col·lectiu de demandants al Tribunal d'Estrasburg vam escriure un article contra Baltasar Garzón en què recordàvem que molts independentistes catalans vam conèixer aquest jutge i els seus mètodes en viu i en directe l'any 1992. Hi dèiem que no tenim d'ell precisament un record com a jutge progressista i defensor de les llibertats, a diferència de com el qualifiquen alguns mitjans de comunicació internacionals aquests dies, que sens dubte en fan una anàlisi absolutament superficial i des de la distància.

El senyor Garzón, poques setmanes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ordenar la detenció de desenes d'independentistes catalans dins una causa que era molt més política que no pas judicial. Garzón era l'encarregat de fer neteja perquè els Jocs transcorreguessin dins una absoluta normalitat, que de fet volia dir una absoluta espanyolitat.

Aquest jutge, ara víctima del propi sistema del qual ell ha format part sempre, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil. Els dies que vam restar detinguts vam ser torturats. Tots nosaltres vam declarar davant seu, i amb senyals evidents d'haver estat maltractats, sense que fes absolutament res per saber l'origen de les lesions que presentàvem, algunes de les quals eren prou visibles. Molts de nosaltres vam fer esment del tracte rebut sense que el jutge ni tan sols s'immutés.

És a dir, el jutge Garzón va aprofitar les nostres declaracions fetes sota tortura per instruir la seva causa. Les nostres denúncies van acabar sent arxivades totes, sense cap excepció. Ni ell com a jutge de l'Audiencia Nacional, ni cap altra instància judicial de l'Estat espanyol no van fer cap mena d'investigació al respecte. Aquesta és la manera com es respecten els drets dels ciutadans a l'Estat espanyol, i aquí no hi ha jutges progressistes ni conservadors hi ha jutges de l'Audiencia Nacional, un tribunal repressor hereu directe de l'antic Tribunal de Orden Público (TOP) franquista.

Van haver de passar dotze anys perquè finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg acabés condemnant l'Estat espanyol per haver vulnerat la Convenció Contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per maltractaments fetes pels detinguts en aquella operació.

Aquella condemna va ser literalment una condemna per prevaricació –és a dir, per no haver fet allò que per llei tocava fer– i un dels màxims responsables jurídics d'aquella prevaricació va ser, precisament, el jutge Baltasar Garzón, ara qualificat com a progressista per alguns. Aquest jutge i els aparells polític, judicial i mediàtic espanyols, però, van ignorar aquella sentència i ningú a l'Estat espanyol no va assumir cap mena de responsabilitat; la qual cosa demostra de manera fefaent la baixa qualitat de la democràcia espanyola i dels poders que, almenys sobre el paper, haurien de garantir-la.

En definitiva, a tots els que vam passar per les mans del jutge Baltasar Garzón sota l'aplicació de la legislació antiterrorista espanyola, com a víctimes de la tortura ens hauria agradat veure seure en el banc dels acusats tots aquells que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials.

Hauríem volgut veure, entre aquests, el jutge Garzón en el banc dels acusats responent i sent condemnat per aquestes tortures, i no pas per haver volgut investigar els crims del franquisme o la xarxa de corrupció de la trama Gürtel. No obstant això, no cal mostrar cap compassió per l'actual situació del senyor Baltasar Garzón. Els mateixos als quals va servir amb tanta devoció durant tants anys són els que ara se'n desfan.

Per part meva, i suposo que també per part de la majoria de les persones que al llarg d'aquests anys vam passar pel seu jutjat de l'Audiencia Nacional i que vam ser testimonis de la brutalitat del sistema policial, polític i judicial espanyol, no hi ha ni hi haurà oblit ni perdó.
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid