Si tota aquesta «indignació» no acaba tenint una conseqüència en forma d’alternativa política no haurà servit de res. Pensar que els partits convencionals, de dreta a esquerra, puguen escoltar i assumir els canvis que demana el moviment, és d’il·lusos. Pensem, com ara, que tan bon punt se’ls ha presentat l’oportunitat han intentat emmendar-lo i criminalitzar-lo. Les multitudinàries manifestacions del 19-J han aconseguit aturar, de moment, aquesta estratègia del desprestigi. Però aquesta estratègia ha mostrat clarament que el que tothom desitja –els partits convencionals i la seua premsa afí– és que el moviment desaparega, fins i tot que puga morir d’èxit. És a dir, que passat l’arravatament, per cansament o avorriment, al final no qualle en res. Com va passar amb la manifestació per la independència del 11M, que no ha tingut conseqüències polítiques. Si més no les conseqüències que caldria pensar que tindria a tenor de la nombrosa mobilització social que va aconseguir.
No és coherent tampoc apel·lar a la transversalitat d’unes reivindicacions que són de profundidad i no de superfície. Per tant, o la reivindicació transformadora pren forma d’alternativa política o tot plegat -tanta «indignació»- acabarà sent fum d'estopa.
I és a partir d’aquesta reflexió, sobre la necessitat de convertir la indignació en combustible útil per a la transformació ètica i social de la política, que considere estranya la mobilització a Catalunya.
Entenc el moviment 15-M a Madrid i a molts altres indrets de l’Estat espanyol perquè estan absolutament òrfens d’alternatives. Però si parem atenció a les reivindicacions bàsiques del moviment, quin model democràtic reclama, de base i no piramidal, cal reconèixer que això a Catalunya (i de manera incipient a la resta dels Països Catalans) ja existeix. No solament existeix, de més a més ha demostrat amb crèixens i amb èxit la seua utilitat, la seua condició d’alternativa política, i en profundidat i no en superfície. És la CUP. Repasseu quina ètica, quina política, quin model democràtic reclama el moviment 15M, a Madrid i a Barcelona, i confronteu-ho amb el funcionament i amb la pràctica política de la CUP.
Aleshores, si a Catalunya hi ha la CUP, per tant hi ha una alternativa a la degeneració política i la insensibilitat social dels partits convencionals, ¿quin sentit té l’acampada de Barcelona i tot el suport mimètic que rep arreu dels Països Catalans? Al meu entendre, l’acampada de la plaça de Catalunya és una extensió de la de la del Sol. Diríem que la de Barcelona no és un moviment «català», del contrari hauria parat atenció al «fenònem CUP». Tanmateix l’ha ignorat. I aquesta acampada de Barcelona clarifica encara més que és una extensió madrilenya quan demoren, després de molt de debatre, assumir com un punt bàsic de les seues reivindicacions l’autoderminació dels Països Catalans (del «poble català», diu el document). La CUP, com tothom sap, és independentista. I com demostra el debat, esdevingut bizantí, sobre el dret a l’autodeterminació, això no plau a una majoria del moviment acampat a Barcelona, que ho ha hagut d’acceptar a contracor nacionalista (d’espanyol pur o transvestit d’internacionalista).
Per tant, a Catalunya (als Països Catalans) ja hi ha organitzada una alternativa capaç de convertir la indignació d’ara en política útil per al futur immediat. I em fa l’efecte –digueu-me, si voleu, malastruc– que tota aquesta indignació que ara es manifesta activament, pot acabat «contaminant» una important majoria d’indignats menys informats políticament, d’aquells que solen fer cas als cants de sirena de polítics populistes, que poden semblar, a orelles incautes, progressistes, fins i tot d’esquerres, quan en realitat són partits d’inspiració falangista i lerrouxista. M’estic referint, com alguns haureu endevinat, a UPyD i C’s. Podrien trobar-se afavorits per tota aquesta indignació si el moviment no és capaç d’organitzar una alternativa política pròpia, concreta i no transversalista, en l’àmbit polític espanyol, atès que als Països Catalans aquesta alternativa ja existeix amb la CUP.
Hi ha indignats que indignen (Gabriel Bibiloni)
