Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Insubmissió professional: mai faré classe en castellà

Per Antoni Rico i Garcia, Historiador i membre de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP)

El Tribunal Suprem espanyol ha emès avui tres sentències per les quals vol obligar als professors catalans a fer servir el castellà com a llengua vehicular. Com a professor de secundària en condició de funcionari ja els hi dic, ara mateix, que no cal que s’esforcen amb mi: em declare insubmís a les seues lleis i ordenances. De cap de les maneres pense fer servir una llengua estrangera en el meu país, i menys encara en el meu àmbit professional i laboral. Mentre al País Valencià encara hi ha uns 40.000 alumnes que no poden estudiar en la seua llengua, el valencià, perquè el govern del senyor Francisco Camps no inverteix suficientment, a l’altra banda de l’Ebre el govern colonial de Madrid pretén fer retrocedir els avanços socials i educatius que s’han aconseguit per a la mateixa llengua. No senyors, no.

23/12/2010 23:21 Toni Rico

El que no vau aconseguir amb els Decrets de Nova Planta, amb el reguitzell de lleis i ordenances del segle XIX i amb una dictadura genocida de quaranta anys, tampoc ho aconseguireu amb unes lleis promogudes per tribunals pseudodemocràtics que continuen estant controlats pels mateixos personatges sinistres d’abans de l’any 1975.

En nom de la llibertat individual –que els pares trien la llengua per a l’educació dels seus fills- s’intenta acabar amb els drets col·lectius i nacionals dels catalans. La cantarella “democraticoide” de partits com Ciudadanos, Partit Popular i d’altres elements d’extremadreta del mateix nivell intel·lectual, no pot servir de coartada per al retrocés de la que hauria de ser, si fórem un país normal, l’única llengua oficial als Països Catalans. Defensaran aquests mateixos nacionalistes espanyols el dret a què els pares d’origen xinès, magrebí, romanès, polonès, pakistanès o indi també tinguen dret a decidir la llengua en la què han d’estudiar els seus fills en un país que no és el seu? Perquè en realitat aquí és un rau la qüestió: en la territorialitat d’allò que els senyors del Tribunal Suprem consideren que és el seu país. I aquí és un cal que ens comencem a posar forts, d’una vegada per totes, els ciutadans d’aquesta nació: senyors i senyores això no és ni França ni Espanya i, per tant, les seues lleis no tenen cap mena de validesa sobre nosaltres.

El dia a dia demostra cada vegada més clarament que l’única sortida per a aquest país mediterrani, si és que vol sobreviure realment, passa per la independència. Sense això no hi ha res a fer. La política de “peix al cove” de Convergència i Unió, les polítiques antivalencianes del PP i la manca d’oposició amb cara i ulls o la connivència amb les institucions espanyoles del govern de les Illes són el càncer que ens pot matar com a poble. Cal despertar i reaccionar ja. La insubmissió a les seues lleis ha de ser un primer pas en aquest procés cap a la llibertat plena de la nació catalana. Jo ho tinc clar i ho torne a repetir: no acataré cap mena d’imposició lingüística espanyola en la meua feina diària. Senyors del Tribunal Suprem ja poden enviar la Guàrdia Civil a l’institut on treballe.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid