La darrera obra de l’afamat escriptor Jonathan Littell (Nova York, 1967), guanyador del premi Goncourt 2006 per la novel·la Les benèvoles, és un reportatge sobre el terreny situat a la conflictiva República de Txetxènia (Txetxènia, any III, Quaderns Crema; Chechenia, año III, RBA editores). L’autor, que a finals de la dècada de 1990 va treballar per a l’ONG Acción Contra el Hambre a Txetxènia, ens ofereix el seu punt de vista sobre els canvis que s’hi han produït, després de deu anys d’absència.
- ¿Quina és el seu vincle amb Txetxènia? ¿Quan hi va anar per primera vegada i amb quin objectiu hi va anar?
Hi vaig anar el 1996, al final de la primera guerra, per treballar durant 6 mesos per a l’ONG Acción Contra el Hambre. Vivia a Grozni. Després, el 1999 quan va començar la segona guerra hi vaig tornar i hi vaig treballar durant un any i mig fent-hi tasques humanitàries. Era una situació força complicada i dura.
- Com a testimoni d’aquest període, quins són els seus records?
Es fa difícil en poc temps explicar tot el que s’hi va esdevenir. La primera campanya va ser terrible, però la segona campanya va ser molt més salvatge i brutal.
Els russos sabien els errors que havien comès en la primera guerra i es van esforçar a no repetir-los. Van fer fora a part de la població de l’àrea de combat, les organitzacions internacionals tenien l’accés restringit, el segrest de persones va ser molt més fàcil, ja que controlaven totes les organitzacions humanitàries amb l’excusa de protegir-les per la seva seguretat. Això va donar màniga ampla a les forces federals per fer el que volguessin.
De fet, es diu que les víctimes de la segona guerra van ser inferiors a les de la primera, ja que fugien a corre cuita abans no els bombardejaven. En la primera guerra no es creien que els poguessin arribar a bombardejar, i per això hi va haver més víctimes. Després del període bèl·lic més actiu, van començar les zatxiski o operacions de “neteja”, els arrestos i els fusellaments d’innocents que van tenir lloc diàriament. Un bon amic que va anar a socórrer altra gent va ser assassinat en una d’aquestes operacions.
- ¿Per què ha decidit escriure un reportatge sobre la situació actual a Txetxènia?
Arran del gran nombre de contactes que hi vaig fer, volia saber què hi havia passat durant tots aquests anys. M’arribava tot tipus d’informació, que la situació havia millorat, que tot anava de mal en pitjor..., i vaig decidir que volia veure en quina situació es trobava el país amb els meus propis ulls.
- ¿Quina fou la primera sensació que va tenir quan va tornar a trepitjar Txetxènia després de tants anys?
Tal com es pot llegir en el meu llibre, la primera impressió va ser positiva. Si t’atures a observar detalls concrets, realment et trobes amb una altra ciutat. Tots els meus amics txetxens estan més preocupats pels problemes de corrupció que els de drets humans. Es queixen de les contínues extorsions des de qualsevol àmbit. Per enviar els fills a l’escola o a la universitat s’ha de pagar constantment. Això fa que la situació per a qualsevol persona normal sigui complicada.
La gent que no té cap contacte amb l’àmbit governamental, les ONG, el periodisme o amb la insurgència, pot portar una vida relativament tranquil·la.
Però a mida que em vaig endinsar més en l’actual societat txetxena, el meu punt de vista es va anar transformant, fins a l’assassinat de Natàlia Estemírova el juliol de 2009, pocs mesos després de la meva estada. Llavors la meva opinió ja va canviar radicalment.
Per això, finalment m’he quedat amb una visió més negativa que positiva. De fet, es fa difícil treure’n una visió negativa, ja que totes les coses negatives queden velades per la clandestinitat. Es fa difícil ser objectiu.
- ¿Quin és el grau de satisfacció de la població davant del canvi que ha experimentat la república caucasiana amb Ramzan Kadírov al poder?
Es fa difícil respondre aquesta pregunta, perquè no hi ha cap mecanisme amb què poder valorar l’opinió de la gent. No hi ha cap alternativa, ni llibertat. Per això, qualsevol resposta seria esbiaixada.
El que està clar és que si pertanys al clan de Kadírov no has de tenir cap impediment. Si pertanys a algun clan neutral, ningú et molestarà. Però si et mous en un ambient relacionat amb els insurgents, llavors pots tenir molts problemes. Segons la meva opinió, Kadírov compta amb molt poc suport popular, potser uns pocs milers de persones, totes pertanyents a grups armats. En percentatges, potser té el suport d’un 10-15% de la població, no més. Ja fa temps que totes les decisions es prenen des del Kremlin, no pas des de Txetxènia. El dia que Ramzan no hi sigui, el Kremlin hi destacarà algú altre, sense que la població hi pugui decidir res.
Malgrat tot el seu primitivisme i la poca entitat política del personatge, Ramzan Kadírov es mostra com un home fort i que pren decisions. En el cas que l’assassinin, o bé tot el sistema creat s’esfondrarà, o bé els russos prendran el control de la situació i hi posaran un altre titella.
De fet, fa uns mesos Ramzan va fer una de les seves aparicions televisives en què, en el cas que ell fos liquidat, el substituiria Adam Delimkhanov, l’home de confiança de Ramzan al qual l’Interpol busca per l’assassinat de Sulim Yamadaev a Dubai el mes de març de 2009.
- Si el sistema es recolza en la figura d’una sola persona, això vol dir que no hi ha sistema. Així, ¿com sobreviu la societat sense sistema?
Efectivament, no hi ha sistema. Estem parlant d’un règim feudal, tot depèn de la figura de Kadírov. De fet, quan els txetxens van ser lliures, entre la primera i la segona guerra, no van ser capaços de crear un sistema de poder, tot era un desgavell. Per la seva banda, els russos es van esforçar i van invertir molts diners per tal que fos encara pitjor, no van prestar cap mena d’ajuda a les forces moderades, al contrari, van donar suport a l’oposició wahabita per tal de desestabilitzar el país.
De tota manera, els mateixos txetxens eren incapaços d’arribar a cap solució, es preguntaven per què un altre pot ser president, i no jo. Maskhàdov no tenia prou autoritat per aturar totes les forces enfrontades, al contrari del que passava durant l’època de Dudàiev, en què tot el sistema també depenia d’una sola persona.
S’ha d’entendre que la societat txetxena es basa en un sistema de teips o clans, per això, qualsevol mecanisme que no permeti que el poder pugui ser compartit entre els diferents clans, no funcionarà. Actualment, les esferes de poder es troben repartides entre membres del teip de Kadírov o teips propers al president. Per això, qualsevol altre teip que es troba fora de les esferes de poder és en una situació desfavorida. En el meu darrer viatge per Txetxènia, vaig observar, d’una banda, que hi ha pobles completament reconstruïts, amb centres comercials, petits cafès, parcs, on hi ha retrats del president Kadírov, del seu pare, de Putin, Medvediev, i, de l’altra, pobles totalment desolats on el poc que s’ha reconstruït ha estat gràcies als esforços de la població i els clans locals, no pas gràcies a les inversions del president. Per això es pot parlar de dues velocitats diferents en el desenvolupament del territori.
Un altre detall interessant és que, malgrat que hi ha zones en les que s’han dut a terme tasques de reconstrucció, no hi ha cap signe de desenvolupament. Crec que això depèn més de Rússia, ja que no vol que el país disposi de mitjans propis per desenvolupar-se, i per això no es duen a terme grans infraestructures. És el cas del complex petrolífer de Txetxènia, el mes gran al sud del país. Durant la primera guerra l’exèrcit rus va decidir no bombardejar-lo, perquè pensava que guanyaria ràpidament, però no va ser el cas. Després, durant la segona guerra txetxena, van destruir completament el complex i, encara avui, no s’ha dut a terme cap mena de reconstrucció, és un camp de runes.
Ara però, Igor Setxin, home fort de Rosneft, que a més és viceprimer ministre, ha anunciat plans per aixecar un gran complex petrolífer a Nàltxik, a la veïna república de Kabardino-Balkària, cosa que ha enfurismat Kadírov fins al punt d’enfrontar-s’hi, però és una batalla que té perduda, cosa que demostra les limitacions del mateix Kadírov.
- En alguna entrevista, vostè ha afirmat que la corrupció és un dels mals endèmics de Txetxènia. ¿En què es diferencia aquest grau de corrupció del que impera a la resta de la Federació Russa?
Tampoc hi ha dades certes sobre el grau de corrupció, però tothom diu que a Txetxènia la corrupció és encara pitjor que a Rússia. No disposo de dades concretes. El que sembla clar és que a Rússia, si no t’emboliques en qüestions polítiques, pots enriquir-te i ningú et tocarà, sempre que paguis els respectius suborns. Ara bé, a Txetxènia, si no dónes la meitat dels teus ingressos a Kadírov, no pots fer-te ric. En el meu llibre parlo del cas d’uns germans que tenien una xarxa de benzineres i que van haver de marxar de Txetxènia perquè eren contínuament extorsionats pels homes de Kadírov. Actualment la seva xarxa de benzineres al Daguestan funciona força bé.
Aquestes extorsions les practiquen no només els homes propers a Ramzan, sino també tot el sistema que l’envolta. Qualsevol activitat econòmica pot ser víctima d’aquesta mena de “vampirs” que poden exigir el que vulguin. Kadírov permet que aquesta situació s’estengui per tot el país i protegeix tots aquests delinqüents, és la manera que té de repartir els beneficis del país.
- Sembla ser que Kadírov és per a Rússia una solució a curt termini. Sense la figura de Kadírov, ¿es podria arribar a produir una tercera guerra txetxena?
Es fa difícil de dir. El cert és que els russos tenen por, i n’han de tenir. Ells mateixos han creat tot un sistema de poder piramidal en què un governador gairebé independent compta amb el seu propi exèrcit privat d’uns vint mil homes. I molts d’aquests homes són antics insurgents que van lluitar contra Rússia i que l’odien. Per això tenen por d’alterar aquest sistema que d’alguna manera funciona i que és millor del que hi havia abans, no tenen cap alternativa millor.
- Després de l’anunci el mes d’abril de 2009 per part del Govern rus del final de les operacions antiterroristes a Txetxènia, ¿hi ha encara tropes federals a la regió? ¿Quines tasques hi desenvolupen?
Ja abans de l’anunci del final de les operacions antiterroristes, tot el país estava sota el control de Kadírov. Així, l’anunci només va rubricar de forma oficial aquesta situació i es van delegar oficialment les tasques de control militar al govern local, però de fet les autoritats locals ja exercien abans aquestes funcions. Encara, però, hi ha tropes aquarterades en les bases militars per si de cas. Hi ha dues divisions destacades a Txetxènia, les quals van participar en l’acció militar contra Geòrgia l’estiu de 2008. També s’ha de tenir en compte el paper dels serveis especials, malgrat que actualment són més actius a altres repúbliques, com ara Ingúixia, on formen esquadrons de la mort. A Txetxènia actualment només actuen els homes de Kadírov.
- ¿Quines són les veus crítiques presents a Txetxènia a l’actualitat?
No n’hi ha... bé, és clar, tenim els islamistes, però viuen en el seu “somni islàmic”. Una vegada al Youtube vaig veure un muntatge fotogràfic dels quadres dels insurgents islamistes, acompanyat de música islàmica, per mostrar que encara són vius i que lluiten per la seva causa. Però no tenen més pes.
A Txetxènia no hi ha una societat civil organitzada. Qualsevol que gosa expressar la seva opinió és assassinat o ha de fugir del país.
- ¿Quin és el marge de maniobra d’aquestes veus crítiques?
No tenen cap mena de marge. Les úniques veus crítiques són a l’estranger i la majoria té clar que no pensa tornar mentre hi continui havent el règim actual. De tota manera, després de tots els problemes amb què l’organització Memorial es va topar el 2009 (assassinats de col·laboradors, extorsions), ara hi ha un projecte impulsat per una organització russa de drets humans que reuniria diferents organitzacions les quals treballarien conjuntament sobre el terreny i en petits grups que s’anirien turnant cada dos o tres mesos. Es tracta d’una nova manera de treballar en què es vol garantir la seguretat dels cooperants. De tota manera, el fet de ser desconeguts pot suposar un obstacle per treballar-hi i rebre el suport de la població local. Malgrat tot, és una tasca molt important, ja que en el cas que les forces de Kadírov segrestin algú, aquestes organitzacions poden actuar ràpidament des d’un punt de vista legal, i això ja és molt, ja que el fet d’obrir un cas pot arribar a salvar la vida de la persona segrestada.
- Darrerament sembla que la violència extrema que abans hi
havia només a Txetxènia s’ha estès a altres repúbliques del Caucas
Nord, com ara Ingúixia o el Daguestan. ¿Quines creu que han estat les
causes principals de l’extensió del conflicte?
Ja fa temps que es va estendre el conflicte. El problema van ser els governadors que hi va haver els darrers anys. La ideologia islàmica va tenir un paper poc destacat. Estem parlant bàsicament d’un problema social, econòmic, on la joventut no té cap perspectiva de futur. Els darrers deu anys hi ha hagut alguna iniciativa des del poder de canviar la situació.
A Kabardino-Balkària, per exemple, van fer fora el president de la república i es va escollir un home de negocis per encapçalar-la. Amb aquest canvi, la situació a la república ha millorat, s’ha permès més llibertat de culte, s’han construït noves mesquites i s’hi pot viure amb relativa tranquil·litat.
En el cas d’Ingúixia, el canvi de president no ha suposat cap millora, la situació empitjora dia rere dia, fins i tot el juny de 2009 el president Iunus-bek Ievkurov va ser víctima d’un atemptat del que va resultar greument ferit.
- Què creu que es podria fer des de Moscou per tal de millorar la situació en el Caucas Nord en general?
Sembla que Rússia no té cap mena d’interès a canviar la situació. A l’altra banda de la serralada, a Geòrgia, Saakaixvili és un clar exemple que les coses es poden canviar, que es pot lluitar contra la corrupció i els grups armats, que un país es pot desenvolupar, que hi ha una altra via, i això Rússia no ho pot tolerar, per això l’odien.
És cert que Saakaixvili ha comès molts errors, però, gràcies a l’ajut dels Estats Units, ha aconseguit que a Geòrgia la policia no exigeixi suborns, ara tenen un bon sou i qualsevol indici de corrupció és durament castigat.
Per poder canviar les coses, el poder ha de tenir un objectiu i una política concreta, però a Rússia no existeix res d’això.
Especial per a la Lliga dels Drets dels Pobles
Font: Trenquem el silenci
