El poble txetxè ha estat sistemàticament reprimit i castigat per Rússia des que aquesta va ocupar el país caucàsic el S. XIX. De totes les tragèdies que aquest poble ha patit a mans dels seus ocupants, la deportació en massa de la població el 1944 és, sens dubte, el fet que més terriblement l’ha marcat.
El tràgic episodi va ocórrer a les acaballes de la 2a. Guerra Mundial, quan Stalin va decidir liquidar a quatre nacions del Caucas Nord, sota la falsa acusació de col·laboracionisme amb els nazis. Tota la població txetxena, ingúixia, karatxai i balkar va ser deportada en massa a l’Àsia Central i a Sibèria.
En operacions d’una eficiència esgarrifosa, la NKVD (precursora de la KGB) el 23 de febrer de 1944 va deportar a tota la població txetxena i ingúixia. 387.230 txetxens i 91.250 ingúixos foren traslladats en trens de bestiar fins al Kazakhstan i a Sibèria. En el transcurs del viatge i durant els primers mesos a l'exili, es calcula que una tercera part dels deportats varen morir.
El règim soviètic, després d'haver expulsat aquestes poblacions de les terres dels seus ancestres, va esborrar dels mapes els noms de les repúbliques liquidades i va destruir els signes de la seva cultura, sense preservar ni cementiris ni mesquites. Finalment, va enviar milers de russos, ucraïnesos, georgians i ossets a ocupar les cases que havien quedat buides.
Els txetxens van veure's obligats a viure 13 anys en terres estranyes, fins que el president Khruixov va permetre que tornessin a la seva terra. El seu retorn, però, no va ser gens fàcil al trobar-se amb les seves llars ocupades pels nous colons.
El trauma d'aquesta tragèdia és profund, no només en la generació que va sobreviure al viatge en tren i entre la generació nascuda a l'exili, sinó també en els seus descendents. El que succeí amb els txetxens i amb les altres ètnies del Caucas nord va ser un genocidi que ningú, ni a l'URSS, ni a l'estranger, ho sabia.
Moscou va rehabilitar oficialment al poble txetxè el 1991, reconeguent la falsedat de les acusacions d’Stalin. I no fou fins el 2004, seixanta anys després de la deportació, quan el Parlament Europeu va reconèixer que havia estat un genocidi.
Aquest 24 de febrer, doncs, des de La Lliga dels Drets dels Pobles volem recordar i expressar molt especialment la nostra solidaritat amb aquest poble maltractat i oblidat, a través de la veu de dos testimonis que han viscut les guerres dels anys 90 de Txetxènia.
Per saber-ne més:
