El compromís miliant converteix als diaris de dretes en objectes dignes d’estudi. Rarament s’arrisquen amb cap proposta novedosa. Segueixen aquella màxima tan divertida que diu que els conservadors són aquells senyors que pensen que res s’hauria de fer per primera vegada. No els hi cal provar experiments amb grasiosa i per tant, conserven.
De fet, figureu-vos que el dia en què mig Principat singlotava d’emoció amb l’experiment arenyenc i l’altre mig bramava pel “perill secessionista”, els reponsables del Diari de Girona - confiats - van deixar-ho en mans dels lectors tot organitzant una enquesta de resultat analgèsic. Malgrat que es publiqui en una demarcació tan de la ceba com la nostra, els fidels seguidors del diari van optar en un 62% per dir ‘no’. Que la consulta d’Arenys no s’hauria d’haver celebrat mai, entenguem-nos. Aquí pau i després glòria. Però el què m’interessa dur a col·lació és la crònica de dos dies abans, la del 12 de setembre, que repassava, literalment, els actes de la Diada Nacional de Catalunya. O com n’haguem de dir.
Vagi per endavant que el redactor, l’Albert Soler, no es mortifica amb el cilici en les seves estones lliure ni empaita rojos amb el trabuc quan el director li dóna vacances. Ben al contrari. Em consta. Però quan arriba l’hora de guanyar-se les garrofes, algun cop tots hem fet coses desagradables i ens hem embrutit una mica les mans. -Home, és que aquest, en Soler, aquest cop l’ha feta molt grossa ! - No home, no. És que no us ho mireu des la perspectiva correcta. L’Albert manté la compostura però també ha de complaure la parròquia, mai més ben dit. Així que l’Albert decideix fer una interpretació lliure dels fets. Comença:
“Unes dues mil persones van participar ahir pel centre de Girona en una manifestació independentista que va començar a les set de la tarda…”.
Ep, escolta, de què parlem ? Molt bé, no ? Qui, quan, on… molt canònic. Això va bé. Però l’Albert decideix rematar la frase:
“…amb un ball de bastons però que després va discórrer amb total normalitat, entenent per a tal els habituals llançaments de pintura contra la Subbdelegació del Govern, els insults a la policia, l’encesa de traques i bengales i la cremada final d’un ninot fallero que representava la línia de la MAT”.
Al cim, el periodista hi situa la seva honestedat professional. L’Albert obre la crònica aclarint per on aniran els trets a partir de llavors. No utilitzarà subterfugis i quan tingui l’oportunitat hi haurà jocs de paraules per fer caure en descrèdit a l’independentisme. Aquell 62 per cent de més amunt ja pica de mans… I la resta ho deuen trobar tot ben normal. Però el nostre protagonista devia escriure encès per alguna qüestió que desconeixem, perquè després hi situa una altra tirallonga ben llarga, curulla d’idees.
S’embala:
“A les set de la tarda l’actuació d’un esbart dansaire que va interpretar el tradicional ball de bastons va obrir la sèrie de parlaments previs a la manifestació de l’11 de setembre: un orador va criticar la MAT, una brigadista va condemnar el genocidi que duu a terme Israel a Palestina, una noia va demanar l’alliberament de Nuria Pòrtulas, els Maulets van reivindicar un piló de lluites, la CUP va vaticinar que entraria al Parlament “més tard que d’hora” (sic) i una parella va interpretar Els Segadors a violí i acordió .”
Xas-xas-xas. Com un espadatxí, esquinça la camisa del contrincant. L’Albert sap que només així aconseguirà l’atenció del 62%. És una peça pensada perquè el lector digui: “Quin guirigai, quina fressa”. L’Albert pinta un akelarre al fresc. No; si sembla barroer però el tio és científic... A partir de llavors, malgrat el volant, tot fa baixada:
“Gran Via amunt"
Acabats aquests actes, ja pràcticament a les 8 del vespre -mitja hora més tard del previst- es va posar en marxa la manifestació, que pel carrer Pompeu Fabra va desembocar a la Gran Via i va recórrer aquesta artèria fins el seu extrem, davant de l’edifici de Correus. Ambient festiu a l’hora que reivindicatiu, força famílies amb la mainada, i un servei d’ordre que va evitar qualsevol incident. O quasi qualsevol, ja que la façana de la Subdelegació del Govern va ser “adornada” amb llançament de pintura davant la imperturbable mirada dels Mossos d’Esquadra que hi feien guàrdia i que veien com els projectils els passaven pel damunt, i tres manifestants van enganxar cartells en algunes façanes, activitat que van considerar tan subversiva que per dur-la a terme es van posar una granota de repartidor de butà i un passamuntanyes.”
Per si no fos prou, el cronista té l’habilitat de posar-se en el caparró dels manifestants. D’aquí a “fer-los parlar” hi ha un pas. Aquests manifestants podrien ben dir: “Escolta tu, després d’embrutir-ho tot podríem anar a fer unes birres i un calos i a enrotllar-nos amb unes titis”. Però l’Albert té uns límits ètics, que ara li cal respectar. Els lectors tampoc li entendrien l’argot. Després l’Albert s’atura. Pensa que ja en té prou i que a més, ja n’ha seguit moltes, de manifestacions. Segurament és quan falla tot, perquè abans no ens ha explicat que allò, ell, ja ho ha vist abans. L’Albert s’avorreix:
“Per arrodonir la sensació de deja vu respecte a un any enrere, la manifestació va finalitzar cremant una torre de la MAT feta de cartró amb fotografies dels polítics enganxades. Es va desconvocar cap a les 9 del vespre, hora en què va començar la festa a la plaça Catalunya.”
L’Albert, però, no sap que la sensación de dejà vu d’altres també la vivim cada 12 de setembre. És precisamente en el moment d’obrir la fulla parroquial – perdoneu el lapsus – i buscar la notícia del dia anterior. Abans acostumes a topar-te amb els actes organitzats per Convergència en els seus féus de la Costa Brava. Exquisita redacció i fair-play. Deu ser una qüestió de percentatges.
