Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Mariano Ferrer: "Molta gent no vol creure que el poder l'està fallant"

Entrevista al portaveu de la plataforma de suport als encausats al macroprocés 18/98 i primer director del diari Egin. Per Àlex Romaguera. Publicat a la revista Illacrua núm. 157 (març de 2008)

El corró de l’Audiència Nacional ha dinamitat la presumpció d’innocència i la garantia d’un judici just. Sota la construcció fictícia d’una imputació mancada de proves, l’alta instància va obeir el gener passat l’impuls polític d’engarjolar tot l’entramat civil de l’esquerra abertzale.

27/03/2008 17:23 Hemeroteca

Mariano Ferrer, portaveu de la plataforma de suport als imputats per aquesta causa, coneguda pel macroprocés 18/98, dissecciona el que ha suposat un greu atemptat a les llibertats bàsiques. Primer director del diari Egin i prolífic analista de la realitat basca, Ferrer (Donostia, 1939) apel·la al sentit crític contra aquesta magna injustícia, la qual espera que serveixi per rebel·lar-nos davant els enormes dèficits del nostre sistema democràtic.

Quin és l’estat d’ànim després de la sentència?


Si ens evadim del realisme on estem instal·lats, sembla increïble que s’hagi produït i que a tan poca gent hagi interessat.


No ha estat possible convèncer a tothom?


L’experiència del límit és terrible. I més a Euskadi, on si bé la població comparteix perfectament els espais socials, en determinats assumptes hi ha una profunda impermeabilitat. D’aquí,la tristesa de no arribar a la majoria amb la idea que el judici suposava un atemptat contra el dret de les persones i els principis democràtics. Perquè no ho oblidem: la gent ha estat jutjada per la seva ideologia, no per la seva actuació.


El procés ha servit per apropar sectors desavinguts?


Ha permès millorar la cultura democràtica i reforçar vincles, però només entre qui ha volgut escoltar-nos. De fet, a la plataforma hem coincidit imputats i altres que no estem amenaçats per l’acció de la justícia. Posar-nos d’acord va ser difícil.


Costava consensuar el missatge?


Personalment creia que havíem de parlar de “judici just”, centrant-nos en el fet que ningú no pot negar a l’altre un judici just per molt criminal que sigui la persona, a la qual s’ha de garantir una sentència proporcional. Doncs bé, sectors de la plataforma van discrepar d’aquest plantejament perquè consideraven ofensiu el simple fet de celebrar-se un judici. Arribar a la confluència ens va donar una mirada de la realitat més coherent, i això va atraure persones fins aleshores allunyades.


Ha faltat transversalitat, però?


La història d’aquest poble és tan dura que molta gent ha abaixat la persiana i ha dit que, de determinades coses, no en vol sentir a parlar.


Els socialistes s’han blindat per no acceptar que el judici es produïa amb el Psoe al govern?


Hi ha influït. Però el blindatge ve sobretot perquè molta gent no vol creure que el poder l’està fallant. Pensa que actua a fi de bé i que respecta les regles.


La manca de crítica fa que s’accepti la condemna?


Hi intervenen dos elements. D’una banda, la fatiga de la societat en relació amb Eta i la sensació que aquest món no aprofita cap de les oportunitats per rescabalar-se, raó per la qual “tenen el que es mereixen”. Això crea un ambient que Garzón aprofita per construir l’acusació segons la qual “tot és Eta” i que, si aquesta actua, és perquè algú l’ajuda. I d’altra banda, quan mor Miguel Ángel Blanco, Aznar comença una deriva absolutista amb l’objectiu d’eliminar els nacionalistes de l’escena política, versant sobre ells que “la violència d’Eta existeix perquè la sustenten”.


Amb el Psoe al poder, no canvien les coses?


Fins i tot s’endureix la repressió. Cal recordar que, quan el Pp surt del govern, perd els poders executiu i legislatiu, però no el judicial. I això li permet impulsar actuacions judicials que limiten l’activitat de l’executiu socialista i que deriven en una interpretació restrictiva de la llei per part de jutges que controla. Aleshores, davant d’això, el sector més dur del Psoe, que en política antiterrorista i territorial és igual al Pp, pren el timó i s’apunta a l’espiral repressiva amb la temença que, si no ho fa, ho farà la dreta.


En aquesta estratègia, què ha pesat més en el Psoe, la manca de voluntat política o els interessos electorals?


La manca de projecte. Arriba al poder sense pla de govern i, d’entrada, se’n surt amb la retirada de les tropes de l’Iraq i altres mesures cobertes de pàtina democràtica. Però quan agafa l’Estatut català com a via per enganxar-se al procés de pau basc aprofitant la disposició inequívoca de Batasuna d’encarrilar el problema comet un error greu. Pensa que pot conduir el procés al marge d’un Pp dedicat a vendre la idea que els socialistes han usurpat el poder i que, darrere l’11-M, hi ha Eta.


Actua sense càlcul?


I això provoca que el Pp li marqui els temps, fins al punt que no té el coratge per imposar un canvi a Navarra, on atemorit davant el discurs de Rajoy segons el qual Nafarroa Bai posa en perill la unitat d’Espanya, acaba regalant el poder a la dreta. En definitiva, el Pp li guanya la partida; i no tan sols es nega a secundar una eventual entesa per desbloquejar el conflicte basc; posa a treballar els jutges perquè l’esquerra abertzale no actuï políticament, al revés de l’acordat en les converses de pau.


La justícia serveix al Pp per afeblir el Psoe?


Els jutges són la força bruta del Partit Popular. I amb això es troba Zapatero, que tenint els poders executiu i legislatiu veu com la Llei de partits es converteix en l’eina dels jutges per coartar qualsevol possibilitat de negociació política. Em pregunto, però, per què Zapatero no va sotmetre al Congrés la consideració que la Llei de partits podia entorpir el diàleg i no va demanar l’autorització per modificar un parell d’articles. Hauria guanyat la votació i hauria deixat el poder judicial sense l’arma per desgastar-lo.


Sembla que la repressió és més estructural que mai, amb la sentència del 18/98, la negativa a revisar els crims del franquisme o les penes imposades als joves acusats de cremar imatges del rei?


Hem passat d’un sistema garantista a un sistema penal de l’enemic, on ser militant s’ha convertit en un autèntic perill. I pitjor encara: el jutge s’ha convertit en combatent d’unes idees i utilitza la seva jurisdicció per defensar-les. Com també determinats periodistes han interioritzat que tot val contra els col·lectius bascos. O ets còmplice d’aquesta lògica o et situen directament a l’altre cantó. S’ha legalitzat la impunitat.


Com es pot aturar això?


Des de l’11-S i l’11-M, hi ha una connivència absoluta per instaurar la repressió. Tant és així que Joan Saura, en la batuda contra els presumptes terroristes islàmics a Catalunya, va dir que preferia passar-se de llarg a quedar-se curt. Això és una declaració de principis en matèria de llibertats, ja que l’estat de dret ha de servir per garantir-les, no per desprotegir el ciutadà. I l’esquerra n’és còmplice amb aquest discurs pel qual, en virtut de la seguretat, es poden construir proves per incriminar qui convé. Es busquen les peces per completar el puzle que es vol construir, en el cas basc, la tesi que “tot és Eta”.


Hi ha capacitat de resposta del moviment abertzale?


Amb aquesta psicosi és difícil. Però la reacció vindrà; i també, espero, una reflexió democràtica en aquest país, perquè la contaminació de poders és absoluta. S’ha institucionalitzat tant la democràcia representativa que s’ha allunyat de les necessitats ciutadanes amb un registre desvinculat de la realitat.


Què en pensen, els observadors internacionals, de tot plegat?


S’esperaven un judici sense proves, però mai una causa sense delicte. Això m’ho van comentar dos observadors alemanys fa cinc mesos, i el temps els ha donat la raó. Però jo afegiria una altra dada: no només va ser un judici sense proves ni delictes; també contra les mateixes proves. Tothom que l’hagués seguit de prop, s’hauria adonat que les acusacions eren falses i, com deia August Gil Matamala, s’ha condemnat “terroristes desarmats”, contra els quals no hi ha cap prova ni cap acusació. Se’ls ha considerat terroristes interpretant que l’activitat de l’associació a la qual pertanyien estava al servei d’Eta, quan, si alguna cosa ha de prevaler en el dret penal, és la individualització del delicte.


Experiències com la plataforma de dones Ahotsak o el col·lectiu d’intel·lectuals pel dret a decidir Erabaki poden representar alguna esperança?


Ahotsak va néixer com un esforç per superar la compartimentació de la política. Diverses dones volien actuar juntes al marge de l’obediència dels seus aparells, però finalment l’adscripció militant ha prevalgut davant la bona voluntat. Com elles, altres plataformes han estat poc operatives o instrumentalitzades pels partits, que funcionen com estructures de formigó.


Si els procés de pau hagués reeixit, hauriacondicionat el sumari 18/98?


Hauria tingut un tractament diferent, perquè en un context així, difícilment s’hauria entès que, mentre un govern pacta amb Eta, persones a les quals se’ls acusava d’integrar el seu suposat entorn fossin empresonades. Però amb la fi de la treva, això s’- ha produït.


I Eta ha agafat força?


Se li ha atorgat una representació que no li pertoca. Perquè, des de la perspectiva del judici, s’intenta vendre que controla el 20% de la població i que està inserida en un conjunt d’organismes i d’estructures vives que cohesionen milers de persones. En altres paraules: es dóna a entendre que una colla d’assassins sense cervell tenen a la seva disposició desenes d’intel·lectuals, d’empresaris i de periodistes. Directament això converteix Eta en part de la societat, de manera que surt reforçada perquè sectors contraris a la violència acaben creient que, davant de tanta injustícia, la seva lluita és raonable.


Aquest judici farà reflexionar l’organització armada?


S’atrinxerarà encara més. I ho confirmen els darrers comunicats de Batasuna, on marca nítidament la línia divisòria entre aquest món i els qui estan a l’altre cantó, on ara incorpora el Pnb, Ea i Aralar. No només estableix un marcatge de límits, sinó que tendeix a replegar-se en espera de temps millors.


Conèixer què farà Eta és impossible?


L’experiència demostra que sobre els seus comportaments no val fer pronòstics. Sempre ens equivoquem. De moment, cal esperar si es produeix una sentència d’Estrasburg que condemni la il·legalització de les formacions abertzales per part de l’Estat. Si això es produeix, pot obrir-se una via per a l’optimisme.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid