Pot semblar que és molt complicat pensar en la normalitat desitjada quan vivim instal·lats en tota mena d’anormalitats. Anormalitats, que fa tant de temps que estan entre nosaltres que semblen d’allò més normal, i acaben convertides en allò que hom pot denominar “sentit comú”. Un sentit comú, molt habitualment farcit d’ideologia conservadora, quan no, directament reaccionària.
Ara miraré de posar alguns exemples, amb el benentés de fer una simplificació analítica dels conceptes, no perquè crega que no poden ser entesos, ans al contrari, sinó per afavorir la capacitat de prendre decisions per a passar de l’anormalitat a la normalitat.
El fet que les nostres societats estiguen escindides històricament en classes socials amb interessos, no solament diferents, sinó contraposats, i que la classe més minoritària, l’1% de la població, siga qui mana, qui acumula els recursos de tota mena, qui dicta com hem de viure i conviure, marque les grans pautes culturals i determine en gran mesura la vida, el nostre present i el futur més immediat, pot semblar normal, però no ho és, no té per què ser-ho.
Que durant mil·lennis, hagem assumit el patriarcat com a cultura dominant, on els homes i les institucions socials i culturals de la classe dominant permeten, possibiliten i participen, en el fet que la resta d’homes imposem el nostre domini sobre les dones, pot semblar normal, però no ho és.
El mateix fet de posar en primer lloc, en aquest article, l’escissió de classes i a continuació la dominació de sexe-gènere, indica que el meu pensament resta condicionat pel meu rol masculí, en el qual, la meua consciència de classe s’ha convertit en constitutiva del meu ser, mentre la meua consciència antipatriarcal és una adopció que m’obliga a mantindre permanentment la vigilància antipatriarcal. La normalitat, hauria de ser que la prevalença absoluta d’igualtat de drets entre dones i homes fos constituïu de la nostra manera de pensar i actuar, però no ho és.
Al País Valencià, hereu directe de l’antic Regne de València, vivim des del 1707 dominats “por justo derecho de conquista” per la corona borbònica espanyola. D’aleshores ençà patim una dominació política forana, una espoliació econòmica estructural que ens fa més pobres, i un supremacisme cultural, amb el resultat que es puga viure 100% en castellà, però no en valencià. Sembla de bona educació que les persones valencianoparlants ens passem constantment al castellà que “todo el mundo entiende”, però no al contrari. Manllevant l’exemple feminista de convidar tothom a posar-se les ulleres violeta, caldria que també ens posàrem permanentment les ulleres anticolonials i actuar en conseqüència. Fa tres-cents dihuit anys que ho patim i sembla que això siga normal, però no ho és.
L’Estat espanyol va decidir, sense consultar-nos, entrar en la CEE, ara Unió Europea. Els capitals més importants que operaven dins l’Estat estaven molt interessats. En la negociació per a entrar, Espanya va renunciar a la nostra indústria pesant, com ara els Alts Forns del Mediterrani a Sagunt, les drassanes de València, la fàbrica de motors de vaixells de Quart/Manises, etc., etc… Va renunciar també a un model d’agricultura que assegurara la sobirania alimentària, per un altre dedicat fonamentalment a l’exportació, i va acceptar convertir-nos en un balneari i geriàtric europeu. Les bones i les dolentes conseqüències són ben sabudes, però nosaltres no vam tindre ni veu ni vot en la decisió. Sembla normal, però no ho és.
El model econòmic imposat per Europa (CEE, UE) connectava i connecta actualment, amb el capitalisme hispanofranquista del desenrotllisme urbanístic. Barris i més barris de torres d’habitatges de molt baixa qualitat, on els terrenys eren més econòmics. Això, lligat a la corrupció sistèmica dels grans partits polítics espanyols a partir dels huitanta (impulsada per l’espoli colonial via infrafinançament de les institucions), va generar un urbanisme depredador del territori, arrasant la terra de cultiu més productiva, creant barris sencers en zones inundables, i generant la necessitat del cotxe particular per a tot i per a tothom. Ens hem hagut de mobilitzar una i mil vegades per a fer d’eixos pobles i barris espais raonablement habitables. I quan la sensibilitat de les majories polítiques l’han possibilitat, des dels ajuntaments, amb molt pocs recursos, s’han anat millorant l’hàbitat urbà. Acostumades com estem des dels anys 50-60 del segle passat a aquesta forma de planificació urbanística, ha arribat a semblar-nos normal, però no ho és.
El passat 29 d’octubre vam patir els efectes d’una DANA que va arrasar diverses comarques valencianes amb una violència desconeguda, com a resultat del canvi climàtic sobre un territori afectat per un urbanisme criminal. A més a més, el resultat d’una llei electoral feta a mida de Madrid, va possibilitar que tinguem un president de la Generalitat que va generar, en paraules de Zahia Guidoum “una desinformació criminal climàtica per garantir els guanys del sector hostaler de cara al pont de Tots Sants”. 230 persones mortes, centenars de milers de vides colpejades, i un futur incert per manca d’expectativa de futur per a persones, negocis, infraestructures, etc. Pot semblar normal, o fins i tot un càstig diví, però no ho és.
Que sis mesos més tard, tal individu continue ostentant el títol de president, a causa del pacte estratègic dels partits polítics espanyols i els poders visibles i els fàctics del règim del 78, que continue amagant-se del poble valencià, que utilitze el fet d’estar aforat per amagar-se de la jutgessa de Catarroja, i siga viatjant a costa dels diners públics (és a dir, els nostres), i que en cada fet i cada declaració continue insultant la memòria de les 230 persones mortes i les seues famílies, pot semblar normal, però no ho és.
Que a la jutgessa de Catarroja (i l’equip del seu jutjat), hagem de considerar-la una heroïna (malgrat que dissortadament ho siga) pel fet de fer bé i diligentment el seu treball, pot semblar normal, davant de tanta corrupció sistèmica, però no ho és.
Que sis mesos més tard s’haja normalitzat que milers d’ascensors no funcionen, que encara romanen en l’atur més de 20.000 treballadors i treballadores, que centenars o milers de xicotetes i mitjanes empreses no sàpiguen si podran reobrir, que s’haja rentat l’espai públic de l’afectació, però no infinitat de cases, garatges, escoles o altre tipus de serveis, podrà semblar normal, però no ho és.
Ara ja està convocada una vaga general per al pròxim 29 de maig, quan farà set mesos de la DANA, pels sindicats Intersindical Valenciana, CGT, CNT i COS, i que els sindicats majoritaris d’àmbit estatal CCOO i UGT, encara no hagen dit si participaran o no, podrà semblar normal, però no ho és.
Que en un partit polític com ara el PP, la seua cúpula dirigent i la major part dels càrrecs, hagen fet pinya per a salvar el seu líder, pot semblar normal… i en aquest cas Sí que ho és, perquè la cúpula del PP no respon ni funciona com un partit al servei dels seus electors i electores, i del conjunt de la ciutadania valenciana, sinó com una mena de màfia política que participa de la rapinya de l’espoliació que patim. Els vint anys que van estar governant anteriorment així ho demostren.
Que un altre partit, també espanyol, com ara el PSOE-pspv, no utilitze tots els recursos que té al seu abast per a fer fora quan abans l’indigne Mazón, pels interessos electorals del seu partit estatal, i ho fie tot a unes futures eleccions, i encara no estiga a l’altura del moment polític valencià, sense haver fet autocrítica de les insuficiències dels huit anys del Botànic, pot semblar normal, però no ho és.
Que Compromís, que sí que està responent correctament, l’envit mafiós de Mazón, com un partit valencià, no aprofite l’avinentesa per a deslligar-se de projectes estatals espanyols que el dilueixen com a força valencianista, i per a fer una autocrítica honesta de les errades i insuficiències que va cometre durant el Botànic, pot semblar normal, però no ho és.
I som a temps. Som a temps de donar-li la volta a la tendència, seguint l’exemple mobilitzador i de dignitat del nostre poble. Som a temps de donar-li la volta al sentit comú i omplir-lo d’idees força, rupturistes i trencadores amb el conservadorisme ideològic. Som a temps d’actuar al servei dels interessos estratègics de la majoria. De fet, és el que fem quan, per exemple, portem les noves generacions al sistema educatiu, malgrat que al principi no els agrade, però sabem que estratègicament és el millor per al seu futur.
Per això i milers d’exemples més, de tant en tant hem de fer que allò que no sembla normal, acabe sent-ho.
