1995 Acord de Grozni entre Rússia i Txetxènia

La caiguda de Grozni va propiciar inicialment algunes vies negociadores, com l'alto-el-foc pactat el 13 de febrer entre els caps militars russos i txetxens, els generals Anatoli Kulikov i Aslan Moixkhàdov , sota la mediació del govern de la República d'Ingúixia i la mediació internacional acceptada per leltsin el 9 de març, prometent resoldre la crisi per mitjans pacífics davant els representants de la Unió Europea, però totes les iniciatives pacificadores van ser efímeres. Dudàiev no va acceptar altra cosa que la independència de la República, i l'exèrcit rus va continuar la seva tasca repressora: el 30 de març van prendre la segona ciutat de la República, Gudermès, i el 13 de juny les ciutats de Xatoi i Nojaiiurt.

El balanç de dotze mesos d'operacions militars era tràgic: entre 30.000 i 50.000 txetxens morts, i més de 2.000 soldats russos morts i 5.000 de ferits. Però malgrat aquestes baixes, el conflicte no s'havia resolt, ni de bon tros. Els guerrillers txetxens havien demostrat tenir un fort nivell d'implantació i una capacitat logística i operativa considerable, tal com va evidenciar l'internament protagonitzat el 14 de juny pel cap militar txetxè Xamil Bassàiev a la ciutat russa de Budionnovsk.

A conseqüència d'aquella incursió, el 30 de juliol, russos i txetxens van firmar el primer acord de la guerra. Els independentistes van desarmar les seves guerrilles urbanes, a canvi d'una retirada gradual de les tropes russes de la República caucàsica, i es va obrir una via negociadora que no va arribar enlloc a causa de la intransigència russa. Moscou demanava l'entrega i l'empresonament de Dudàiev, suprimia la convocatòria cle les eleccions concertada per al 5 de novembre i imposava al capdavant del govern txetxè el prorus Dokú Zavgàiev, antic president del Soviet Suprem local, després que els independentistes atemptessin contra el cap de les tropes russes a la República, Anatoli Romànov.

A finals d'any, totes les iniciatives de pau havien fracassat. Quedava una nova convocatòria electoral per al 17 de gener de 1996, però Dudàiev no pensava presentar-s'hi i també hi havia renunciat Ruslan Khasbulàtov, dirigent de la rebel·lió parlamentària anti-Yeltsin d'octubre de 1993 a qui el Kremlin havia demanat el mes de setembre de 1995 de mediar en el conflicte: "No vull participar en unes eleccions sagnants que no tenen cap altre objectiu que implantar a Txetxènia el règim titella de Zavgàiev.” Però a Moscou la situació a Txetxènia no era l'única preocupació. Un cop estabilitzades les seves fronteres externes gràcies a les aliances amb Bielorússia, a l'statu quo imperant amb Finlàndia, les Repúbliques bàltiques Mongòlia i la Xina i al control sobre els conflictes interns de Geòrgia, l'Azerbaidjan i el Kazakhstan la tasca de reforma i reconstrucció nacional de Rússia iniciada des del desmantellament de l'URSS era tan ingent com el territori que ocupava.

El punt més difícil d'abordar havia estat la descentralització d'una economia que havia funcionat, mal que bé, durant molts anys sobre la base del ferri control de l'aparell comunista i que en liberalitzar-se, no trobava ni els camins ni els agents més adequats per al seu desenvolupament.