Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
1979-2009: trenta anys d'estratègia independentista

Per Joan Rocamora. Publicat a La Veu núm. 89.

veu89Els anys que van des de l’aplicació de l’Estatut d’Autonomia del Principat de 1979 i l’actual Estatut refrescat que va entrar en vigor el 2006 han anat acompanyats d’un moviment de rebuig polític a aquesta fórmula jurídica que limita els drets col·lectius nacionals dels catalans i catalanes. La denúncia política i oposició a aquest model van anar a càrrec d’un nucli molt petit, perseguit i marginat en una conjuntura molt difícil.

31/10/2009 21:32 Hemeroteca

Els anys que van des de l’aplicació de l’Estatut d’Autonomia del Principat de 1979 i l’actual Estatut refrescat que va entrar en vigor el 2006 han anat acompanyats d’un moviment de rebuig polític a aquesta fórmula jurídica que limita els drets col·lectius nacionals dels catalans i catalanes. La denúncia política i oposició a aquest model van anar a càrrec d’un nucli molt petit, perseguit i marginat en una conjuntura molt difícil.

Per als independentistes, la referència de l’any 1979 també remet a altres fets coincidents en la gestació d’aquest moviment, però la importància d’aquesta data rau precisament en la lluita contra aquesta imposició estatuària. L’estratègia de l’Esquerra Independentista va néixer paral·lelament fa tres dècades per afrontar i superar aquest marc autonòmic i els que ja es preparaven per a les Illes i el País Valencià. Aquesta procés estatutari estava estretament lligat a la Constitució espanyola vigent des de 1978 per imperatiu del règim predecessor i va comptar amb la plena col·laboració de forces polítiques com el PSUC, UDC i CDC.

La Constitució espanyola de 1978 va tenir com a “pares redactors” tot el pes de la dreta provinent del règim franquista, com ara Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón (UCD) o José Pedro Llorca (UCD), a més de Gregorio Peces-Barba (PSOE), Miquel Roca Junyent (Minoria Catalana, CiU) i Jordi Solé Tura (PSUC).

El paper col·laboracionista dels dos ponents catalans s’explica pels pactes previs de la Reconciliación Nacional, teixits des de 1969 amb el pujolisme i el PCE-PSUC, per afavorir la restauració borbònica i impossibilitar la ruptura democràtica després de la mort del dictador. Amb un marc jurídicopolític com aquell quedaven truncades de facto les aspiracions de l’independentisme i dels sectors democràtics que es movien a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya: les conquestes democràtiques i socials, el dret a l’autodeterminació o a la lliure federació entre autonomies i amb la Catalunya Nord, la pervivència de la llengua, la defensa del territori i dels recursos naturals...

 Em remeto a la bibliografia seriosa sobre la història del nostre moviment per conèixer de primera mà quines eren les dimensions de les limitacions dels drets i llibertats que va suposar –i suposa- aquest marc jurídic. Unes limitacions que van engendrar l’Estatut de Sau i, de retruc, els encara més amputats estatuts balear i valencià.

Una nova estratègia

En aquest context de negació naixia l’estratègia independentista actual. El desplegament d’un moviment nacional-popular, teoritzat com a Unitat Popular posteriorment i que va tenir una plasmació organitzativa en el Moviment de Defensa de la Terra durant els anys 80. Aquest moviment va ser dinamitzat per l’eix CSPC-Terra Lliure des d’aquesta data d’arrencada, però provenia d’unes lluites anteriors, fruit de diferents tradicions polítiques i empeses per la força de les contradiccions de la Transició. En cap cas hauríem de passar per alt que el repte de les persones que van desplegar aquell moviment independentista va ser molt gran. Perquè es tractava d’un moviment petit, amb poca clarificació ideològica, amb un entorn polític desbaratat i desorientat, i és clar, amb sovintejades topades amb la repressió. Tanmateix, va saber superar totes aquestes dificultats.

En un escrit anterior (1979: crèixer i combatre) ja vaig apuntar que en cap cas cal demerèixer l’aportació de cap col·lectiu dels que hi van participar amb relació als encerts de l’estratègia independentista en aquella conjuntura; hi van confluir diverses voluntats i grups organitzats, però al capdavall allò que va marcar l’inici del desplegament i avenç d’aquell moviment va ser l’encert del model, la denúncia de la conjuntura de negacions polítiques i, sobretot, la lucidesa i el compromís de fer un salt arriscat en uns moments en què tot estava a punt de diluir-se.

Mereix una atenció especial la lluita des de les catacumbes durant la Dictadura, concretament d’una generació lligada al FNC que va optar per la resistència contra la farsa de la Restauració borbònica (experiència que va ser descrita en algun estudi aproximat com la “Transició secreta”, per referir-se a la xarxa de l’Exèrcit Popular Català, lligada a activistes formats al FNC, que va mantenir-se activa fins a la confluència amb l’estratègia que aquí es descriu).

Precisament la repressió contra aquest nucli resistent provinent de la tradició del FNC va precipitar els esdeveniments i va exercir de catalitzador en la formació d’aquest nou moviment, situació que va clarificar un panorama enrarit pels paranys i enganyifes teixides durant els primers anys de l’anomenada Transició. La solidaritat amb aquests represaliats, de l’any 1977 en endavant, va establir una divisió clarificadora entre l’independentisme i la Reforma. El paper dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) va exercir des d’aleshores un paper estratègic en l’embranzida d’aquest moviment mitjançant la defensa política dels respresaliats independentistes.

La lluita contra la perpetuació de les estructures de poder del règim franquista va ser, doncs, un aspecte determinant en aquesta clarificació i evolució, però no podem obviar la importància de l’elaboració d’un discurs polític i d’un corpus teòric propi d’aquest nou moviment independentista. Perquè la confrontació política també va estar acompanyada d’un marc teòric que es configurava des d’anys abans, uns exemples del qual serien textos com Què és el PSAN-p? o  La lluita per la independència. Les contradiccions que arrossegava l’independentisme polític es van afrontar tot desplegant aquest marc teòric i portant-lo a la pràctica.

D’aquesta manera, la creació Comitè contra la Constitució Espanyola i la denúncia política del sucursalisme o dels estatuts d’autonomia van afavorir la clarificació i l’aproximació amb altres sectors que encara oscil·laven entre la ruptura i l’assimilació. El desplegament d’una línia antirepressiva pròpia, els CSPC, va servir com a catalitzador d’aquest moviment, però també va evitar que la defensa i la reivindicació dels represaliats (anomenats “patriotes catalans” perquè aquest terme encavalcava amb una tradició anterior de lluita i resistència) caigués en el marasme antirepressiu existent fins aleshores, en què diversos grups antirepressius amb vocació assistencial o utilitària de l’esquerra naufragaven rabejant-se en les seves pròpies contradiccions: la manca d’estratègia sòlida, la incoherència o l’abandonament per part dels seus referents polítics. L’encert ja ha estat descrit altres vegades: la defensa política dels represaliats independentistes, que durant més d’una dècada van ser els únics que s’enfrontaven a l’Estat amb una estratègia que, compartida amb el conjunt del moviment, feia avançar les reivindicacions independentistes.

D’altra banda, algunes lluites sectorials reforçaven una situació en què l’independentisme apareixia com a hegemònic, perquè s’havia convertit en un moviment amb una estratègia i plantejaments elaborats davant la nova situació de canvis i claudicacions: la lluita antinuclear i ecologista, la lluita  per la llengua, el reviscolament cultural o, en menor mesura, l’antimilitarisme.

Vist amb perspectiva, podem dir que la gestació i desenvolupament de l’independentisme modern ha estat una experiència reeixida, exemplar en molts sentits, malgrat que des del discurs dominant se l’hagi intentat minimitzar, criminalitzar, marginar o enterbolir. I malgrat que, com en totes les històries col·lectives, també comptem amb vergonyes i desercions dignes d’antologia per a la nostra història, aquest moviment va realitzar un llarg camí d’avenços i d’encerts en molts pocs anys, un fet que no hauria estat possible sense la lucidesa política i la coherència personal d’aquells i aquelles militants de la generació de 1979 (alguns dels quals ja acumulaven moltes dècades de lluita).

El fet que avui puguem parlar d’un independentisme militant i sociològic nombrós i preparat no es deu a cap casualitat ni a cap misteri. La militància independentista no hauria de d’obviar el seu passat més pròxim i consultar les fonts d’aquesta memòria, conèixer què postulaven aquells que es van deixar engolir per la Reforma i tenir present l’aposta que van realitzar aquell petit nucli de resistents que va desplegar l’estratègia independentista.

 Fóra bo recordar que, durant els anys de gestació d’aquest moviment, mentre algunes experiències electorals tenyides de radicalisme, que van consolidar-se en el BEAN i NE pugnaven entre elles per un mateix espai de nacionalisme d’esquerres amb un discurs ambigu, l’Esquerra Independentista s’obria camí amb una estratègia política pròpia, que qüestionava les regles de joc del sistema dominant. Aquest moviment no s’oposava a la lluita institucional, però exigia que aquestes plataformes (electorals i de masses) recollissin les reivindicacions de la lluita independentista. En aquest sentit va ser clarificadora la condició plantejada pels CSPC per donar suport a aquestes plataformes electorals, que passava per inscriure els independentistes empresonats a les seves llistes.

 

 

Algunes lliçons

D’aquests trenta anys d’independentisme modern, des del seu punt de partida a la seva expansió, d’estatut a estatuts, n’hauríem d’extreure moltes lliçons. Aquell primer nucli resistent va saber capgirar la situació política i social gràcies als encerts de la seva anàlisi i, sobretot, a la coherència dels seus plantejaments, que es duien a la pràctica, a diferència del verbalisme que s’ha pogut observar en altres etapes del moviment. En aquells anys, tanmateix, les condicions del moviment (les condicions subjectives) no van ser determinants en la presa decisions. La situació era adversa per la migradesa d’aquell nucli inicial i per un entorn difícil (la marginació de l’independentisme, els paranys de la Reforma, la repressió, etc.). Se’ls tirava al damunt la Constitución, els Pactes de la Moncloa, els estatuts d’autonomia, les nuclears i les legislacions repressives. Però si aquestes persones s’haguessin mantingut segrestades per la por i la por del fracàs, segurament no s'hauria engegat aquesta estratègia i avui no existiríem com a Esquerra Independentista.

Algunes persones han plantejat durant anys que el moviment no estava "preparat" per a una estratègia d'enfrontament amb l'Estat i per al desplegament d’aquest moviment. Amb aquest raonament s’intentava justificar les patacades que l’independentisme patia: la repressió, les escissions, les derrotes. Es tracta d’unes argumentacions derrotistes que sempre es realitzaven des de la barrera. Però vist des d’ara, el cert és que no hi havia una altra opció en aquell difícil panorama. Si els impulsors d’aquella estratègia s'haguessin esperat encara estaríem "preparant-nos". Massa sovint, en la lluita contra un Estat ocupant l'estratègia i les decisions vénen determinades també i fonamentalment per l'enemic. O més planerament, t’has de defensar quan t’ataquen, sospesant les forces en joc i triant les estratègies més adequades.

Trenta anys després, en la nostra actualitat, un espantall recorre les voluntats de la militància independentista: la por del fracàs, encara que paradoxalment ens trobem en unes condicions immillorables, fruit de les convulses contradiccions polítiques i socials. Aquesta por ha segrestat les voluntats d’una part de la militància, que, a diferència de trenta anys enrere, fa la sensació que es trobin més còmodes en la immobilitat política.

Prenguem nota del compromís i la coherència d’aquells lluitadors i lluitadores que, com en  Martí Marcó i en Fèlix Goñi, el 1979 van fer un salt perillós però necessari en la defensa de la nostra terra. Aprenguem de l’encert de tota una generació que va fer possible el desplegament de l’Esquerra Independentista, sobretot perquè no estaven pendents de tenir la paella pel mànec, sinó de girar la truita.

 

 


 

 

Rànquings
  1. Agustí Barrera: "...el seu legalisme burocràtic no els va permetre entendre que una declaració d’independència és un acte revolucionari"
  2. L'empresari gironí Josep Campmajó s'exilia arran del cas Tsunami
  3. “Catalunya serà, CRISTIANA O NO, serà!”
  4. Acte antirepressiu de la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines (CACG)
  5. Sant Jordi era guerrer...
  6. La ruptura inevitable: Espanya i Catalunya – autodeterminació en el complex segle XXI
  7. La República laica contra les ideologies de la desigualtat i el fanatisme embrutidor
  8. Fora fatxes del Fossar
  9. Els candidats de la CUP a comarques gironines proposen una transformació ferroviària de la mobilitat a la demarcació de Girona
  10. La CUP–Defensem la Terra presenta la llista per les eleccions del 12 de maig per la demarcació de Girona, afirmant que surten a guanyar
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid