Arran d'entrevista de Mar Valldeoriola, publicada a Crític l'11 de desembre de 2019
El Priorat com a metàfora d’un país desequilibrat i sotmès a una mirada centralista. L’escriptora i activista Roser Vernet ho diu clar: “Hi ha territoris que som invisibles”. I no és una metàfora innocent, sinó una denúncia directa d’un model de país que margina, simplifica i explota els espais allunyats dels centres de poder.
En una entrevista que travessa paisatge, política i memòria, Vernet desmunta el relat oficial sobre el territori. Critica un sistema que ha construït una “postal” de país —Pirineu, costa, paisatges verds— mentre condemna altres zones, com el Priorat, a la perifèria simbòlica i material. Aquesta jerarquia no és casual: és política. I té conseqüències clares —despoblament, manca d’inversions i imposició de projectes extractius i infraestructures no desitjades.
“Tenim governs que valoren més la façana i el benefici immediat que la riquesa natural, la cultura i la gent”, denuncia. Una lògica que, segons Vernet, respon a un model econòmic que prioritza l’agroindústria, l’explotació intensiva i la rendibilitat a curt termini, en detriment de les formes de vida arrelades i sostenibles.
Davant d’això, el Priorat es reivindica com a espai de resistència. La candidatura a Patrimoni Mundial de la UNESCO no és, per Vernet, un objectiu en si mateix, sinó una eina per qüestionar la gestió política del territori i posar sobre la taula un model alternatiu: un paisatge viu, construït per la gent, basat en la diversitat, la petita escala i l’equilibri amb el medi.
Però la crítica va més enllà del territori. Vernet també carrega contra la política institucional i la deriva dels partits: “Han deixat de ser instruments de canvi per convertir-se en estructures que es protegeixen a si mateixes”. En aquesta línia, lamenta que el Procés independentista no hagi servit per bastir un projecte de país amb contingut real: “La presó i l’exili no es poden tolerar, però amb ‘performances’ tampoc no anirem enlloc”.
La seva aposta és clara: construir des de baix, des dels territoris, amb dinàmiques assembleàries i comunitàries. Un model que, diu, és replicable i que podria esdevenir base d’un projecte nacional alternatiu si es volgués escoltar.
En aquest context, Vernet també reivindica el paper de les dones en el món rural, sovint invisibilitzat, però clau en la resistència i la continuïtat del territori.
El diagnòstic és contundent: el problema no és només que hi hagi territoris invisibles, sinó que aquesta invisibilitat forma part d’un sistema que ordena el país en funció dels interessos d’uns pocs. I, davant d’això, el Priorat no només resisteix: proposa.
