Com en tots els fenòmens socials, el context que envolta la llengua no s’ha de menystenir. Podem observar que des del punt de vista mediàtic s’insisteix en estadístiques negatives que tenen un doble efecte: porten en part a la conscienciació i a la necessitat d’actuar; però també, com moltes de les dades emanades del poder despòtic, tenen la funció de desmobilitzar una part de la població menys compromesa socialment. Presentar la llengua com una causa perduda entronca amb la voluntat genocida de l’Estat.
L’ofegament d’una llengua va acompanyat també de fum, de maniobres de confusió: presentar el castellà com a llengua perseguida; considerar de justícia impedir que la llengua del país sigui preferent com ho és tota llengua amb plenitud de drets (perquè la preponderància de la llengua del país és presentada com una desigualtat o el sol fet de parlar-la com una falta d’educació, o una discriminació negativa, etc.). Totes les llengües (començant pel castellà i el francès, llengües d’estat) compten amb lleis fonamentals i centenars de normes que fan obligatori el seu ús. I, en aquesta qüestió, hem de tenir clar que si el coneixement de la llengua nostra no es fa obligatori i no aconseguim que el seu ús sigui preferent en tots els àmbits socials importants, no hi haurà normalització lingüística.
La realitat de la situació de les llengües del món mostra la validesa d’aquests aspectes contextualitzadors. La desaparició accelerada de llengües arreu del món n’és la prova més evident i l’estat, la circumstància predominant on es concentra el poder que determina la majoria de fenòmens socials. Si al món s’hi compten més de 5.000 llengües i hi ha tan sols uns 200 estats constituïts no cal ser una llumenera matemàtica per a descobrir quin és el gran factor desigualitari.
L’estat és poder i la desigualtat entre les llengües és el resultat d’una imposició, és a dir, d’una pràctica tan antiga com la humanitat, que és l’imperialisme. La forma de dominació coneguda com a esclavatge ja és una primera expressió d’un imperialisme primitiu en què el segrest de les persones té la funció de posar la seva força de treball a favor del dominador. La millor manera d’analitzar la subordinació lingüística és explicant-la com l’expressió d’una dominació que és política i amb arrels històriques profundes lligades a ambicions econòmiques.
El món actual, tan desconcertant, és un compendi de circumstàncies que expliquen d’una manera paral·lela la depredació econòmica, la precarització social, la destrucció ecològica i la desaparició de llengües i cultures arreu del món. I la simultaneïtat d’aquests fenòmens ens retorna a la importància del factor imperialista i les seves guerres. Les llengües pateixen perquè les persones que les parlen són objecte de formes de dominació i d’abús. No és tant que existeixi al món una pugna entre ideologies (dretes i esquerres): és el conjunt del sistema que comença a fer aigües perquè la recerca de l’enriquiment d’unes minories (poques persones i grans empreses) ja no pot coexistir amb formes de funcionament justes i igualitàries. És la crisi de tot un sistema que ja no pot ser democràtic com ho ha estat durant èpoques recents en un nombre reduït de països.
La situació de les llengües del món es troba, doncs, lligada a la desaparició d’aquestes formes de dominació i es resoldrà quan els imperis (o els macroestats) ofegadors de pobles, cultures i llengües hauran arribat al seu límit. Aquesta és l’explicació més clara de les circumstàncies de l’opressió lingüística. Morta la ràbia, mort el verí. No cal esperar l’ensulsiament de tot un sistema però sí que el renaixement de les llengües està lligat a l’afebliment dels despotismes econòmics i polítics. I a la força de la gent, la mobilització. Si per al poder la dada més important a difondre és quina proporció de persones té el català com a llengua habitual, per què no es difon la dada de la gent que està passant (i pot passar) de tenir un coneixement passiu de la llengua a tenir una habilitat més establerta i més regeneradora? La suma de qui parla la llengua i de qui pot passar fàcilment a parlar-la sempre, en un entorn més favorable, és àmpliament majoritària. Això també són les circumstàncies de fons que envolten les llengües de la majoria de pobles i nacions del món i que des de fa desenes d’anys estan canviant la faç de la terra.
