Amb la presidència de Trump als Estats Units d’Amèrica, proclamada el proppassat 20 de gener, comença una nova època en què fa irrupció el despotisme més descarnat que és aquesta mena d’exageració totalitària dels estirabots, que encaixa amb la denominació de neronisme (segons les narracions que s’han fet d’aquell cruel, arbitrari i verinós emperador dels temps antics).
El món està amb l’ai al cor només per les banalitats que surten de la boca d’aquest nou emperador destarotat, que sembla que ens acostin a un gran cataclisme mundial, un comportament que ens apareix fora de tota orientació raonable. Però això no és del tot precís perquè la figura d’aquest Neró dels nostres dies (i dels altres Nerons que l’estan acompanyant) segueix un lògica ben establerta.
La direcció que pren aquest Neronisme del temps present és la que es desprèn de la crisi generalitzada de l’Estat capitalista, una forma de poder que, independentment de les seves denominacions formals, no és altra cosa que el despotisme construït damunt una pràctica econòmica i social sostinguda per la ideologia d’un sistema, llançat avui a una fase obsessiva d’exacció imperialista arreu del món i una depredació capitalista fora de tot control.
Les formes polítiques dins el sistema econòmic i polític dominant ja no es poden explicar com a simples exabruptes (sobre l’avanç polític de les dretes, dels feixismes, dels despotismes ...). Aquest gener passat ha començat el que podem anomenar, a dreta llei, l’època del “Neronisme” que és la darrera fase ideològica de l’Estat capitalista. La defensa de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat que va permetre, a la nova classe gestora del capital naixent, imposar-se a l’Antic Règim per mitjà del recurs als drets democràtics ja no serveix al sistema capitalista terminal que patim, on els anomenats d’esquerra dins el sistema només perviuen per mitjà de l’engany; i els de dreta es complauen a destruir les bases mateixes del sistema parlamentari que un dia van defensar.
El Neronisme ha nascut però les seves terribles contradiccions internes no permeten presagiar-ne una vida perdurable. Neró mateix va poder rebutjar el perill dels Parts a la frontera oriental de l’imperi però els bàrbars que rondaven arreu van ensorrar finalment aquella forma de dominació que semblava eterna.
Els ‘bàrbars’ d’avui som les classes populars de centenars i centenars de nacions i pobles ofegats per un sistema de dominació més i més depredador, més inhumà, més vertical, més corrupte i menys participatiu. L’exageració que n’és el Neronisme no fa més que accelerar la seva fi.
Carles Castellanos (5.02.2025)
