Jo no puc parlar verament de la Carme Junyent. Hi ha moltes altres persones que la van poder tractar més assíduament i que en poden explicar moltes més coses. Jo només puc dir com m’ha impactat la seva vida i la seva mort.
Hi vaig entrar en contacte quan, als anys noranta, jo estava engrescat donant suport al coneixement i l’estudi de la llengua amaziga a casa nostra una col·laboració que ha donat lloc a un important nombre de publicacions i a la formació de nombroses persones. Sempre vaig trobar el seu suport: em va ajudar en la publicació de la meva tesi doctoral (Llengua, dialectes i estandardització) que va voler prologar, i sempre va estimular els col·laboradors perquè les tasques tiressin endavant.
Més recentment ha escrit el pròleg d’un altre llibre meu: Llengua viva; i només ha tingut amb mi paraules d’estímul i encoratjament. La Carme és una persona molt intel·ligent, tan intel·ligent que ha convertit la seva vida en ajut permanent, posant sempre al davant la veritat, combatent la ignorància i la hipocresia. La seva capacitat intel·lectual sempre s’ha traduït en acció a favor de les llengües del món i especialment en una defensa aferrissada de la nostra llengua.
Molts dels que ara envien paraules edulcorades plenes d’hipocresia haurien de callar. Per respecte. No ha estat mai una investigadora pedant, llunyana i insensible, com molts falsos intel·lectuals sense suc ni bruc del nostre entorn. Jo la recordo com la viva imatge de la intel·ligència feta força col·lectiva. La seva tasca perdurarà entre nosaltres.
