“Fare thee well, and if for ever, still for ever fare thee well».
LORD BYRON.
«… reconec que el meu nom i la meva presència contribuirien a fer alguna cosa. Tinc, sense haver-los cercat, un nom i un cert prestigi de patriota de bona fe. Em consta, i no és que em faci cap mena de gràcia, que la policia em tem més a mi que a l’“Avi”. Les circumstàncies i les incidències de la meva persecució han fet creure a la policia que sóc quelcom de temible. I, amb tot, sóc un pobre home de bona voluntat. Però és així, i aquesta fama no me la trauré del damunt. Desgraciat en les coses de la vida, he estat, no obstant, de sort quant a la persecució policíaca. A l’“Avi”, l’enemic el considera d’una follia noble, i es recorda del seu passat militar. De mi en té un concepte d’assassí. El meu temperament no va vers les ampul·loses revistes militars, amb la seva ala dreta i la seva ala esquerra que somia Macià. El meu temperament em duu a la guerra de muntanya a la qual em veuria amb cor de fer serveis a la nostra causa nacional. Sóc un enamorat dels procediments “Sinn-Feinn” irlandesos, i amb tot i preveure que Catalunya no és Irlanda, els Escamots ensorrats pel macianisme haurien estat quelcom de semblant. L’agressió al Canonge Boada, autor moral de l’ordre de la predicació en castellà al bisbat de Barcelona, autor també d’una llista negra en la qual figuraven eclesiàstics catalanistes, fou un assaig incipient de tot allò que haurien estat aquests Escamots: una justícia i una alliberació catalanes. Llavors jo podia fer quelcom. Però el temps no ha passat en va. No n’hi ha prou, de portar una pistola a la butxaca. Cal portar al cor alguna cosa més. I cregueu-me, el tarannà corrent del nostre poble no encoratja gens ni mica a fer-se trencar el cap per Catalunya. NO HI HA HAGUT SÍMPTOMES. NO HI HA SÍMPTOMES. Dóna molt de braó, en moments de perill, el pensar que tens una gran part del teu poble al darrera. Quan hom pensa que serà aqueix mateix poble el que es riurà de tu, i que seran germans de la teva pròpia causa, els teus més temibles enemics hom sent que se li refreden les sangs i li desapareix l’entusiasme. És molt trist, però cal dir-ho: són els nostres propis germans qui ens han mort la fe. Aquesta visió se la representarà qualsevol prou capaç de fer quelcom per la dignitat de Catalunya. En un altre país, l’heroïcitat d’En Compte seria venerada. A casa nostra passa en mig de la indiferència. Ja ho sabem, els que ens hem proposat seguir aquest camí, que no hi trobarem flors i violes. No ens podíem pensar mai, però, que la discòrdia fratricida i la guerra sorda provinent dels que rodegen Macià haguessin pogut posar l’“Inri” a tantes penalitats. Fa pensar, també, si és forçós, que nous idealistes acabaran de la mateixa manera. I, no obstant, malgrat pensar-ho, donaríem qui sap què, perquè encara, després de tot, es pogués fer un nou intent. Però hi ha Macià entremig, i aquest no fa ni deixa fer.
»Ja ho sabeu, compteu-me com a soldat de fila. La meva vida, i tot, és per a la meva Pàtria. Quan la meva Pàtria senti la necessitat de dignificar-se, jo faré com dos. Ara, no vui ésser altra cosa que soldat de fila. Ja estic tip d’encendre focs i que altres els apaguin…».”
