Tot plegat em recorda l'afer d'Aldo Moro. En el seu llarg segrest la policia mai no trobà el lloc on era. Immediatament de mort, s'anaren trobant de seguida un catau rera l'altre.
La impressió general, com insinua l'AVUI d'ahir, és que, tot i que alguns presos s'hagin pogut aprofitar sense cap intencionalitat política, l'operació ofereix tot l'aspecte de provocació per a impedir la reforma penitenciària. He avisat altres vegades que cal ajudar peremptòriament els responsables de la reforma.
Aquestes paraules volen ésser un toc d'alerta a ciutadans que han lluitat amb tota la generositat i, potser, radicalitat contra la dictadura i ara oportunísticament pensen: «¿No han donat l'indult? Han continuat apallissant presos? Doncs, ja els està bé, que se'ls n'hagin escapat uns quants».
Tenim un hàbit de lluita clandestina del temps de la dictadura, d'anar indiscriminadament contra tota autoritat. Estem entrant en un temps nou, «un temps que ja és un poc nostre», on l'autoritat de l'Estat ja comença també a esdevenir un poc nostra. Cal distingir funcionaris i funcionaris, autoritats i autoritats. Cal ajudar els uns i combatre els altres. I, sobretot, cal començar la més difícil tasca de construir i no limitar-se a l'única tasca possible abans, que era la de criticar. Els responsables dels canvis necessiten molt més suport i ajuda de les Corts, dels partits, dels sindicats, de les associacions cíviques i dels ciutadans.
