Però anem a la qüestió de fons. Jo sóc no-violent. Crec sincerament que existeixen mètodes d'entesa social poc coneguts i poc experimentats que farien inútil la violència en el món. Però també crec que la no-violència és tan minoritària encara que ha de ser molt prudent en les seves manifestacions i actuacions. La immensa majoria dels equilibris socials són el resultat, no de la no-violència, sinó de la contraposició de dues violències, sovint formidables i gegantines, que es neutralitzen l'una a l'altra. I cal estudiar d'aquestes dues violències contraposades quina és l'ofensiva de veritat i quina la defensiva, quina l'opressora i quina l'alliberadora. Una violència pot semblar o ser ofensiva en un àmbit més reduït i, tanmateix, pot ser defensiva i alliberadora en un àmbit més ample.
Si ataquem o critiquem una violència defensiva perquè és violenta i no tenim una força no-violenta a punt per a substituir-la i prou gran per a contrarestar la violència de l'opressor, estem ajudant l'opressor objectivament, malgrat que la nostra propaganda no-violenta estigui carregada de bones intencions subjectives.
Això Gandhi ho sabia molt bé quan ajudà l'imperialista Anglaterra, que estava oprimint l'Índia en aquell moment, enviant-li un exèrcit (!) indi, quan Anglaterra es veié atacada pels nazis. En canvi, els no-violents d'occident, mancats de tradició i de profunditat, solen actuar i jutjar amb un dogmatisme ingenu i irresponsable tot acte de violència de forma indiscriminada i, sense pensar-s'ho, poden així provocar indirectament violències més grans. Caldria meditar a poc a poc aquests principis i posar exemples pràctics. Però aquesta columneta no dóna per a tant.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
