Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El sentit revolucionari de governar
22/02/2024 Hemeroteca

Una part dels reptes que l’Esquerra Independentista ha d’encarar si vol sortir de l’actual desorientació i esgotament fan referència a la intervenció institucional. L’acció de la CUP en aquest àmbit ha generat els principals debats i conflictes interns, alhora que protagonitzava els episodis en què la percepció social del moviment —per bé i per mal— ha canviat de forma més sobtada i dràstica.

Aquí volem justificar per què la principal organització de l’Esquerra Independentista al Principat hauria d’apostar de forma conscient i decidida per una intervenció institucional que no defugi d’obtenir quotes de poder institucional, que aspiri a governar no només els consistoris locals, sinó també la resta d’administració local —consells comarcals i diputacions— i, sobretot, la Generalitat de Catalunya.

El debat entorn de la qüestió està inevitablement infestat de llocs comuns i eslògans que solen actuar com a obstacles retòrics per evitar una anàlisi més fresca i un debat més profund. Ho exemplifiquen, entre altres, el “llums i taquígrafs” o el “ser l’altaveu del carrer/moviments socials” per resumir i limitar els nostres deures revolucionaris a la institució. Alguns fins i tot serveixen com a kampfbegriff —”concepte de lluita”— per deslegitimar l’argumentació de posicions contràries i evitar confrontar-ne el contingut. El “no hem vingut a gestionar la misèria” n’és un bon exemple.

Comencem, per tant, per definir en què no hauria de consistir la nostra intervenció institucional. En primer lloc, no ens podem limitar a tenir una política de gestió i reforma que només millori la situació material de les classes populars, allò al qual fa referència el lloc comú tot just esmentat i que podria ser etiquetat justament de socialdemocràcia. Com veurem, però, és una part ineludible d’una intervenció revolucionària àmplia que es marqui objectius més ambiciosos a llarg termini. En segon lloc, hi ha dues bones raons per les quals no hauríem d’exercir d’altaveu del carrer, si més no de forma directa i exclusiva. Tant territorialment com temàtica, l’àmbit dels moviments socials és limitat, mentre que la proposta política d’un partit amb ambicions revolucionàries ha de ser holística i tendir a l’exhaustivitat. La mateixa compartimentació ocasiona contradiccions evidents entre les demandes que sorgeixen de les diferents expressions d’organització popular: des de moviments que proposen solucions antagòniques —per exemple, creixement per crear llocs de treball i decreixement per evitar el col·lapse ecològic— a les difícilment reconciliables —les d’entitats locals de defensa del territori amb la seva proclivitat al NIMBYsme en serien instàncies freqüents. Les organitzacions polítiques hem d’actuar com a intel·lectuals orgànics, en termes gramscians, de la nostra base popular i reconciliar les demandes en un programa que les faci compatibles i viables. En tercer lloc, limitar-nos a ser una força merament fiscalitzadora és desaprofitar greument el potencial de la institució. Si el nostre objectiu és liderar, resulta indefugible proposar i implementar. Com veurem, la institució pot servir d’eina útil per exercir aquest lideratge.

La praxi de la CUP i d’altres instàncies d’Unitat Popular ja ha superat en múltiples ocasions aquests tres modes d’intervenció. Malauradament, però, massa sovint s’ha fet de forma inercial i poc conscient, de manera inconstant i sense dotar-ho de sentit estratègic ni conjugar-ho adequadament amb la intervenció fora la institució. Pel camí s’han deixat perdre ocasions per treure més profit de la intervenció institucional, cosa que una aposta decidida per un paper més constructiu hauria pogut evitar. Aquí hi ha el principal repte que altres ja han assenyalat: no li demanem a la institució més del que pot, tot oblidant la resta de fronts, però tampoc li demanem massa poc. Aspirem a treure’n tot el profit sense obviar les seves limitacions ni la necessitat d’intervenir en altres àmbits igualment importants.

Què hi anem a fer, doncs, a la institució? Defensem una aposta conscient per la màxima intervenció i la participació en els governs allà on ens sigui possible i estratègicament útil. Amb quina finalitat? Tot seguit en desgranem cinc: millorar les condicions de vida del poble treballador català, acumular forces pel moviment, obtenir prestigi, construir sobirania i fomentar la construcció nacional i la cohesió social. Emmarcades en una estratègia revolucionària socialista i nacionalista-independentista que inclogui la resta de fronts, aquestes tasques tenen una clara aportació revolucionària: la d’enfortir el moviment i alterar el context —socioeconòmic, institucional, cultural i lingüístic, etc.— en el qual actua per partir de conjuntures més favorables en estadis futurs.

Les polítiques de millora de les condicions de vida del poble treballador català, la primera tasca, ja són una part indestriable de la intervenció institucional del moviment malgrat la recurrència d’un discurs intern que, com hem dit, tendeix a desprestigiar-la. És evident que, exceptuant els quadres més ideologitzats o amb més orientació estratègica, aquesta és la tasca que dona més sentit a la intervenció institucional per a la majoria de militància i base social.

L’acumulació de forces representa una segona tasca: implica l’atracció de nova militància per a la qual la participació en les institucions converteix l’organització en una eina més útil, però també la formació dels militants que passen per elles i l’accés a recursos econòmics i als principals mitjans de comunicació. Participar dels governs representa anar una passa més enllà en aquest mateix sentit. Si les polítiques a les quals fa referència el primer punt s’han dut a terme en coordinació amb la mobilització popular, aquestes també contribueixen a l’acumulació de forces del moviment popular generant consciència de la utilitat de la lluita i l’organització.

Guanyar prestigi és una condició necessària per exercir qualsevol mena d’hegemonia: et dota d’autoritat entre els teus, però també entre les forces amb les quals t’hauràs d’aliar i eventualment liderar. Des del sentit comú prevalent, la participació en la institució ja és un factor que prestigia, mentre que governar i fer una bona gestió més o menys transformadora pot tenir un efecte multiplicador per la mateixa raó. Aquesta dinàmica remet a una de més fonamental: la relació dialèctica entre la ideologia de la base de suport i el poder institucional d’una força política. Massa sovint caiem al parany d’assumir que l’hegemonia l’hem d’exercir primer en la societat abans de conquerir les institucions polítiques; que quan tothom pensi com nosaltres, ens votarà o directament es disposarà a fer la revolució (“quan puguem guanyar les eleccions, no farà falta”, un altre tòpic sentit recentment). Això és senzillament fals, ja que el prestigi permet precisament donar indicacions sobre què és factible, acceptable o recomanable a la mateixa base social, alterant així el sentit comú i les seves preferències polítiques. Governar gràcies a haver defensat unes posicions et permet defensar amb més autoritat i credibilitat unes altres de més avançades.

De partisan cueing —els senyals que donen els partits a les seves bases electorals— en tenim bons exemples a casa: quanta gent va votar un partit d’ordre i autonomista de forma sostinguda i fidel per passar tot seguit a ser arrossegada fins a posicions independentistes i, més endavant, directament unilateralistes? Es fa difícil entendre el creixement de l’independentisme entre el votant d’ordre sense aquests “senyals” de Convergència i d’exdirigents del PSC. Més lluny, la nova ultradreta proporciona un altre exemple, governant unes institucions que un cop fora desprestigia i qüestiona, fins al punt de llançar part del seu electorat en un atac frontal a elles o contra institucions rivals. L’exemple recent més vistós en va ser l’assalt al Capitoli, que no s’entén sense l’autoritat proporcionada per la presidència de Donald Trump. Tornant a l’objecte de l’article: nosaltres també ho hem fet. No es pot entendre la mobilització civil l’1 d’octubre sense la crida de la CUP a les seves bases socials, transcendint amb escreix la seva militància i simpatitzants, per a la defensa dels col·legis electorals el cap de setmana del referèndum i durant la mateixa jornada. Quina hauria sigut la reacció si en lloc d’un partit d’oposició ho hagués fet el govern, o un partit que en aquell moment en formés part?

Encara en relació al prestigi, cal fer referència al conflicte institucional, un recurs explícitament defensat per la CUP i que té utilitat política precisament perquè es fa des de la institució. No és el mateix el desprestigi a l’arquitectura institucional vigent que pot ocasionar una força extraparlamentària que el que pot generar un grup parlamentari; ni el que pot causar el darrer amb mer discurs del que podria provocar intentant dur a terme polítiques que generaran conflicte amb altres branques de l’estat, especialment si les impulsa des del govern. Tant el Procés independentista com el constant atac del Tribunal Constitucional a la sobirania del Parlament de Catalunya ofereixen lliçons molt valuoses al respecte: què hauria passat si en lloc d’anar a esmenar una llei estatal a Madrid el Govern de la Generalitat hagués insistit a implementar la llei catalana d’habitatge que limitava el lloguer, o si l’hagués sotmès a un referèndum?

Passem a la quarta tasca: com la intervenció institucional pot contribuir a construir sobirania, tot alterant la correlació de forces. Les competències autonòmiques en política industrial i comercial, com els recursos necessaris per fer-les efectives, són clarament limitades. No obstant això, són suficients per tenir un efecte important en la dependència del país en l’Estat i els seus poders fàctics i nodrir un teixit productiu autocentrat que faci avançar els nostres interessos nacionals. El mateix és aplicable a altres àmbits o al foment d’un teixit productiu desprès del control de la classe capitalista.

Finalment, un canvi de correlació de forces més fonamental és el que només pot dur-se a terme si entenem com a objectiu prioritari de la nostra intervenció institucional el foment de certs vincles socials. Això fa referència a dues tasques d’importància cabdal: la construcció nacional i el foment de la cohesió social entre les classes populars. Res afavoreix l’auge del nostre moviment a llarg termini com la nacionalització de la població en termes d’identitat —i.e., la catalanització en una catalanitat inclusiva i plural, però que no renunciï a la llengua com a nexe identitari. Així mateix amb tota aquella política que impedeixi que la ràbia es canalitzi contra altres sectors de les classes populars per, en lloc d’això, dirigir-se cap al capital i l’Estat. Sense tenir en compte aquest aspecte, dut a terme des de la institució de forma molt més eficaç que des de cap altre lloc, l’evolució de la nació —i, per tant, del moviment d’alliberament nacional— només pot anar en un sentit. Entre altres raons, perquè des d’altres àmbits aquest condicionament de la (des)cohesió social i la construcció nacional ja es fa en contra nostra.

El cert és que d’alguna manera aquest vessant ja treu el cap en la proposta política de la CUP, en el seu èmfasi en construir comunitats fortes. Però l’impacte de tota política que fem en aquest darrer àmbit ha de considerar-se en la totalitat del programa: tot allò que fem tindrà un impacte lingüístic i sobre la cohesió social de la classe treballadora. La privatització de l’oci i el lleure, la negligència de la política educativa i la immersió lingüística, el foment de macroprojectes o un urbanisme segregador no només xoca frontalment amb els nostres principis socialistes, també posa els fonaments per una desfeta a llarg termini de la nostra base social (i, per tant, electoral i militant).

En conjunt, les cinc tasques assenyalades conformen un programa institucional apte per avançar en els nostres objectius revolucionaris, que no exigeix a la institució més del que la seva naturalesa i els límits estructurals del capitalisme i l’Estat Espanyol li permeten, però que tampoc defuig de treure’n ple partit. Tenir-les presents ens ha de permetre corregir moltes de les mancances de la nostra praxi fins al dia d’avui. Vist d’aquesta manera, alguns dels retrocessos electorals més importants estan fortament relacionats amb haver-ne negligit algunes o haver sobredimensionat l’èmfasi en altres: posem per cas, haver entrat en pactes electorals municipals tot assumint competències que ens permetien resoldre problemes del dia a dia sense tenir cap mena de visibilitat i, per tant, prestigi.

S’ha dit en aquestes pàgines que “no sabem si la via institucional ha fallat perquè mai hem apostat per ella”, cosa que en gran part resumeix els errors comesos. Però hem acumulat diverses experiències municipals, algunes de les quals han fet una aposta ferma per governar i han pres les mesures necessàries per fer-ho possible. Critiquem-les, esmenem-les, però que sigui en pro de perfeccionar la fórmula: de conquerir les institucions per l’avenç del moviment.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid