Les primeres víctimes que a Chicago fundaven la diada ho feren per reivindicar la reducció de les hores de treball. Actualment el capitalisme de forma oficial ha anat acceptant les vuit hores de treball, però ha trobat la compensació empenyent l'obrer a la pluriocupació, a l'atur forçós, a la misèria i a la delinqüència o a la radicalització política que porten a la presó. Aleshores ve el jutge i dicta llibertat provisional sota fiança. El jutge no mira la misèria o l'atur. Mira el delicte. El pres ric surt de la presó. El pres pobre s'hi queda mesos i mesos. Aquesta és la igualtat de tots davant la llei?
Immaculada i Rosaura, obreres en atur forçós i processades per la seva lluita política, han carregat damunt seu aquesta injustícia exercida sobre tants companys seus. I fa quaranta-cinc dies que no prenen aliment. El jutge diu que si es moren acusarà el metge que en té cura de complicitat en suïcidi. Però el jutge no retirarà les dues fiances de cinquanta mil pessetes.
He anat al Clínic. Una mà emmanillada amb el gota-gota clavat a la vena i l'altra mà amb la manilla de veritat fixada al ferro del llit. Sense poder-se moure. Se'ls va escolant la vida minut a minut. Rosaura, a més a més, té problemes circulatoris i un ronyó infectat.
En temps anteriors vaig estar en situació semblant. Se m'hi ha fet un nus a la gola. No he anat abans a veure-les per pura vergonya. No sé què fer. Els jutges diuen que els parlamentaris no hem d'interferir en llur feina. Diuen: «¿No volíeu la democràcia? Doncs democràcia és separació de poders judicials i legislatius. Si alguna cosa us cal, digueu-nos-ho a través dels advocats». Els advocats ja han fet tot el que poden, però endebades. Els jutges es mantenen inflexibles. Em sento impotent.
1 de maig del 1978. La classe obrera té dos nous màrtirs.
